xicranda

Mirades des del guaret

L’home del far

 

Viu en la llum del blau. De bon matí retroba cada nou dia amb la claror de l’alba. Té un cor pregon, com els pastors; viure la soledat amb els elements ja ho té, això: per dins et veus curull de planures i silencis.

En començar la jornada, de primer recorre la lluerna amb atenció i surt a respirar la salabror de l’aire amb delectança. Té poc espai per viure, però suficient per contemplar la mar immensa.

Quan esguarda el paisatge i fita l’horitzó, no sap ben bé si llegeix enfora o endins o tot alhora; és el que té: ser faroner t’investeix d’una saviesa còsmica i esdevens un mirall de tot l’entorn, marinal, terrestre o celest.
Amb lentitud percep les imatges i les deixa entrar al seu món interior, que el configura. Més tard, amb cert esforç neixen les paraules com un alè, com un velam lleuger que encarna la visió i confirma l’experiència; l’experiència de vida en solitud, aquest malpàs que pot tornar-se un bell tresor.

Aprendre a conviure i alenar amb el mar embravit o calmat; amb la veu de la tempesta o el silenci de l’aigua. Saber també els colors de la pell de la mar: del malva a l’iris, del maragda a l’argentat… El rocam agrest l’acull en la pesca atrevida i feliç. De vegades el sorprèn un estol d’aus migratòries, potser esplugabous ben blancs o foscos corbs marins. La veu de les aus li fa com pessigolles; és més cridaire que el frec bressolador de les onades.

Un dia va estimar, però el deixaren. D’aleshores ençà, es recull suaument a la vora de l’aigua, ben a tocar la sorra; cerca textures noves en l’escalfor solar i carícies de plata, quan li piquen l’ullet les crestes marinades. Els vents, altres amics constants que l’acompanyen, saluden cadascun amb veu i esclat diversos; els coneix de seguida, i els espera content que esvalotin o amanyaguin les hores, encalmades o braves.


Entotsolat, viu i ronda pels verals amb una serenor antiga; podeu llegir-li als ulls la geografia viva de l’etern retorn, de la cerca insistent del sentit, de la màgia de cada itinerari intransferible.
Un dia, si el trobeu, atureu-lo i demaneu-li on és el nord; us convidarà a quedar-vos i a la nit us mostrarà la blanca mantellina de les constel·lacions i us revelarà el secret de la vida de torrer, sense paraules.

Me’n descuidava: té un gos, l’Azimut.

publicat a Núvol http://www.nuvol.com/opinio/lhome-del-far/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’adansit

No podem creure que ja no et tindrem més entre nosaltres. La teva mirada d’ulls vivíssims era ja una dansa en si mateixa. No és que et trobarem a faltar, és que ja fa estona que t’enyorem. Profundament adolorits, tots tenim un bocí de Joan a dins, que ens farà llum sempre més.
Només podem donar-te les gràcies per tanta vida i lliçons, i adonar-nos consternats de l’immens regal que ha estat poder tenir-te entre nosaltres i que hagis volgut i hàgim pogut compartir el camí amb tu.

«Sóc un adansit» (que té passió per la dansa)
«El moviment el trobes, no el puc evitar, em sento moviment»
«Escriure el meu llenguatge amb la punta del peu»

Sant Esteve de Palautordera, 6 de juliol de 2013

Joan Serra i Vilamitjana

Bon camí, Joan, ballant amb els estels.

«Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!…»

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2013/07/salutacio-funebre-en-joan-serra.html

http://www.tv3.cat/videos/3149710

http://www.uab.es/servlet/Satellite/noticies/detall-d-una-noticia/mor-el-coreograf-joan-serra-1090226434100.html?noticiaid=1345658204141

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari