xicranda

Mirades des del guaret

sant joan. diada nacional dels països catalans

Publicat el 24 de juny de 2013 per Roser Cabacés
 
Estiu

     Aquest sóc jo, l’arbre,
net i retallat contra l’alba.
Les meves salives són denses,
potent el tronc, poderoses i
espesses les meves sabes.

     El goig dels meus somnis
botant de branca en branca
és una collita de joguines
sobre la platja.

     Aquest sóc jo, l’arbre,
a contrallum de l’alba.
              Guillem d’Efak

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

falsa bellesa

Publicat el 23 de juny de 2013 per Roser Cabacés

Per Sant Joan les dones de les contrades del Montseny feien ritus de renovació al riu.

Ara estan de moda el bòtox i els pòmuls falsament tesos, que simulen una jovenesa inexistent i d’expressió neutra; el món mediàtic s’omple de nancys.  
Per molt que s’hi esforcin, no tindran mai la bellesa de les paitides…
Confesso que em costa d’acceptar la vellor que se m’instal·la al rostre, però posats a triar, més m’estimo ser com els arbres que no pas com la gespa artificial o les plantes de plàstic.

Bon Sant Joan i bon foc, en aquesta nit màgica que ens convida a refer el vincle amb els elements essencials tot recordant-nos que formem part de la natura.

«Lo dia de Sant Joan n’és dia de festa grossa, les nines del Pirineu posen un ram a la porta»

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

cadena humana per la independència

Publicat el 20 de juny de 2013 per Roser Cabacés

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d’alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d’unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s’hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m’espolsa
aquest pòsit d’antiga tristesa a les ales.

                            M. Àngels Anglada

Com un vell ritu, trepitjarem la terra donant-nos les mans al llarg de 400 km, en un gest noble; no caldrà la paraula, el gest és més antic i en el silenci, s’expressa amb una força i una dignitat contundents.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari