El diputat del PSZzzz Joan Ferran és un dels ariets de l’unionisme més ranci. Entre els seus molts exabruptes, és notori el que va expel·lir quan es va aprovar la Llei de la dependència. “Si cal triar entre atendre els vellets i els discapacitats o respectar l’Estatut d’autonomia –va dir l’il·lustre diputat- jo opto per
1. Agost de 1937, Gibraltar. Quatre cotxes negres. De dos d’ells, en surten la dona de Manuel Carrasco i Formiguera (ell s’ha quedat a la presó de Burgos) i sis dels seus fills, escortats per un oficial franquista. Dels altres dos en surten la dona del general colpista José López-Pinto i els seus cinc fills,
Al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat li cal urgentment una refundació. I ara no parlo de la urgència evident de tapar les pintures horroroses de la paret, sinó de la necessitat de redefinir-ne els usos per tal d’evitar les situacions grotesques que s’hi generen. Sé de què parlo: vaig tenir l’honor de
L’any 1998, el Jutjat penal núm. 3 de Barcelona va condemnar el propietari de la llibreria “Europa” (especialitzada en publicacions d’ideologia nazi) a dos anys de presó (entre altres penes) en aplicació de l’art. 607.2 del Codi penal. El condemnat va apel·lar davant l’Audiència de Barcelona i aquesta va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, ja que
Encara tinc els llibres en caixes de cartró i no puc accedir al meu exemplar rebregat de les “Cartes d’Itàlia” de Josep Pla, que m’ha acompanyat des de jove. Si ho recordo bé, s’obre amb una cita d’un autor, potser anglosaxó, que diu que, si mai li oferien de demanar un desig, demanaria tornar a
A Nàpols, la mortalitat de la carn és present a cada pas. Al cor del barri vell, a la capella de Sansevero, un conjunt escultòric garanteix emocions fortes. Enlloc com allà he sentit el batec de la parca. El seu promotor, Raimondo di Sangro, príncep de Sansevero, era l’encarnació de l’esperit del settecento napolità, del
La trajectòria vital de Josep Maria Massip és il·lustrativa d’una part, a vegades no prou visible, de les coses –molt grosses- que van passar en aquest país al segle passat. (CONTINUA…) Amb 25 anys, dirigeix la revista “La Rambla”, sota el lema “Esport i ciutadania”. Per a ell, ciutadania vol dir “civilitat, catalanitat, liberalisme, democràcia,
Potser fa poc que t’has traslladat de pis i tens al replà les peces d’una prestatgeria, i surts a aplegar un parell de prestatges i un cop de vent tanca la porta. Al replà, amb sabatilles, et sents indefens. Tens una idea: a baix, als botons dels timbres hi ha enganxades etiquetes de manyans. Per
La funció de declarar les associacions d’utilitat pública no és gaire transcendent, però el traspàs a la Generalitat d’aquesta funció és un dels primers que s’ha aprovat en aplicació del nou Estatut i s’ha venut com una prova més de l’èxit amb què s’ha emprès el desplegament estatutari. A mi em sembla una aixecada de camisa.
En el Departament de Medi Ambient hi ha una cosa que, en general, es considera molt pitjor que fer-ho malament: fer-ho bé. Si un conseller pretén de veritat protegir el medi ambient, es crea enemics en els sectors principals de l’economia: indústria, agricultura, construcció… Segons la meva opinió, Albert Vilalta va fer una gestió bastant
Una societat que col·loca els artistes al vèrtex de la piràmide ha arribat, probablement, a la fase terminal; a l’esterilitat. Lane Fox explica que al s. VI a C, els habitants de la colònia grega de Síbaris –els sibarites- van tocar l’extrem del refinament (per exemple, van inventar l’orinal i donaven premis als millors cuiners)
Què havia de fer el Quim Monzó en el discurs d’inauguració d’això de Frankfurt? Literatura, evidentment. No és el millor que ha escrit, però monzoneja de cap a peus (aquí el teniu). Una literatura que en un segle ha donat dos prosistes com Pla i Monzó es pot presentar al món amb una certa base. Monzó
L’insòlit editorial que La Vanguardia va publicar el 24 de setembre passat ha fet recordar a alguns el famós afer Galinsoga. Remenant calaixos, m’ha sortit un vers que va circular aquells dies per Barcelona: Escuche quien quiera oirla la historia tan singular de Luis de Galinsoga, un castellano ideal que fue a tierra de moros (de catalanes
Aquests dies m’ha tocat buidar calaixos que feia mitja vida que no tocava. N’ha sortit de tot, per exemple les cartes que la nòvia m’enviava al Cerro Muriano l’any 1979, quan jo feia el servei. N’hi ha una que parla del referèndum de l’Estatut i diu: “Jo suposo que dijous baixaré a Blanes a votar,
La tesi és absurda però suggerent: el progrés, el creixement, sempre van de llevant a ponent. Per centrar-ho només en l’últim segle, el centre del progrés mundial hauria passat d’Europa occidental a la costa atlàntica d’Amèrica (Nova York, Boston, Montreal…), a la costa del Pacífic (Los Angeles, San Francisco, Seattle, Vancouver…), al Japó, Corea i