Schopenhauer té una teoria suggestiva sobre la música. Parteix de la distinció bàsica entre el món “com a voluntat” (que és l’essència del món, la seva naturalesa profunda) i el món “com a representació” (que és el món perceptible, els fenòmens). I diu que la literatura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, etc, reflecteixen indirectament aspectes de
Tenir només un fill té l’inconvenient que no pot jugar amb els germans, o sigui que ho ha de fer amb els progenitors. Ahir la nena va pronunciar la paraula que la dona i jo més temem: “Monopoly”. Fer una partida de l’oca, o fins i tot del parxís, és passador. En un quart enllesteixes.
EL SOMNI ÉS REALITAT (Censier) EL FOC REALITZA! (Nanterre) LA BARRICADA TANCA EL CARRER PERÒ OBRE EL CAMÍ (Censier) T’ESTIMO! DIGUEU-HO AMB LLAMBORDES (Nanterre) DECRETO L’ESTAT DE FELICITAT PERMANENT (Ciències Polítiques) PROHIBIT PROHIBIR. LA LLIBERTAT COMENÇA PER UNA PROHIBICIÓ (Sorbona) L’ART ÉS MORT. A AIXÒ GODARD NO HI PODRÀ
Dels escultors catalans del XX, Manolo Hugué i Apel·les Fenosa són potser els més seductors. Manolo pren el relleu de Maillol. Assumeix en bona part el cànon de l’escultura catalana, que és de superfícies llises, formes arrodonides, masses compactes, cabells agafats (el vent li fa nosa). Fenosa se separa d’aquesta tradició. Les superfícies són vibràtils;
Avui el BOE publica el Decret llei sobre el transvasament de l’Ebre. El preàmbul explica que, si no plou, l’àrea de Barcelona tindrà un dèficit de 3,9 hectòmetres cúbics al mes, que desapareixerà quan es posi en marxa la dessaladora del Prat el juny de 2009 (aportarà 5 hectòmetres cúbics al mes). “Se trata, por tanto –remata el
La Bíblia la clava quan diu que, al paradís terrenal, la felicitat del primer home consistia simplement a no treballar. Però això va durar poc i Déu ens castigà amb la pitjor maledicció: haver de guanyar el pa amb la suor del nostre front. I, com remarca Tolstoi, el pitjor d’aquesta maledicció és que el
Les obres de Proust i Wagner tenen en comú la seva vastitud magmàtica, sense contorns, gairebé oceànica, que a vegades pot semblar literalment monòtona. Aquesta ampla superfície llisa de les obres de tots dos artistes ha fet que, en elles, hi hagi petits fragments, partícules casi insignificants, que destaquen com un estel, com una petxina
L’altre dia vaig fer una llarga deposició sobre l’esperada sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Hi deia que pocs articles es declararan inconstitucionals però molts rebran una interpretació que els desactivarà. No vaig al·ludir a un article que sempre he pensat que passaran per la pedra: el 206.5, que és l’únic que diu
“Les dones que he elegit parlaven dolç i baix”, diu un vers de Yeats. A Sant Pol hi ha un vell pescador que parla amb una potència tan gran que se’l sent de l’altre extrem del poble. A vegades he pensat que la manera prodigiosa com col·loca la veu potser és fruit de l’evolució
Diuen que, sense institucions, un país no funciona. La justícia espanyola va d’aquesta manera: 1990: L’Obradoiro i el Múrcia juguen un partit de bàsquet del play off per a pujar a la lliga ACB. Guanya el Múrcia, amb un jugador estranger que ha falsificat els papers per a passar per espanyol. L’Obradoiro reclama i
Sobre el tango del TC i l’Estatut: Quina és la correlació de forces al TC? Té 12 magistrats, i diuen que 6 són “progressistes” i 6 “conservadors”. El vot de qualitat de la presidenta (progressista) seria decisiu si hi hagués empat en la votació de la sentència de l’Estatut. Però ara no hi pot haver empat: en
La Michelin verda classifica les ciutats en tres categories molt ben batejades: interéssant (1 estrella), mérite un détour (2 estrelles) i vaut le voyage (3 estrelles). Com és lògic, el que la Michelin avalua són els elements materials, sobretot els que tenen valor artístic o històric (monuments, museus). El problema és que, com més atractius
A “La micologia”, Monzó demostra que si mai, tot buscant bolets, et trobes un gnom que t’ofereix de concedir-te un desig, t’adonaràs que el gnom t’ofereix un impossible. Què demanar? -rumia el boletaire del conte- “Un Range Rover? Una mansió? Un iot? Una companyia aèria? Elisabeth McGovern? Kelly McGillis? Debora Caprioglio?” Demanar una cosa implica
Rachman, en l’article de què vaig parlar dimarts, explica que un dia el va rebre el ministre de Comerç de l’Índia i, quan va entrar al seu despatx oficial, el va trobar una mica deprimit. -Li passa res? –va preguntar el periodista. -És que acabo de rebre el ministre de Comerç de Finlàndia.
Jaume Ciurana va reproduir (aquí) un article de Gideon Rachman on l’autor sosté que hem entrat a l’era dels estats petits. La novetat és que l’article no s’ha publicat a l’Avui sinó al Financial Times. Fins no fa gaire -recorda Rachman-, quan els estats definien un mercat i un espai de defensa, el millor era ser