Las al jaç

Al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat li cal urgentment una refundació. I ara no parlo de la urgència evident de tapar les pintures horroroses de la paret, sinó de la necessitat de redefinir-ne els usos per tal d’evitar les situacions grotesques que s’hi generen. Sé de què parlo: vaig tenir l’honor de tenir-hi el despatx durant un temps. (CONTINUA…)

Hi ha nou despatxos que donen al saló, quatre en una banda i cinc a l’altra. Per a entrar o sortir de qualsevol d’aquests despatxos, cal passar per força pel saló. Ara mateix, aquests despatxos els ocupen principalment el conseller de la Vicepresidència, el secretari general del Departament de la Vicepresidència i les secretaries respectives. Qualsevol persona que vagi a veure el conseller Carod ha de creuar el saló, i el mateix ha de fer Carod si, per exemple, vol anar al lavabo.

Compatibilitzar aquests usos laborals amb la celebració al saló de recepcions, àpats i actes de tota mena és d’una funcionalitat molt discutible. Negociar amb una directora general del Ministeri d’Educació el traspàs de les beques universitàries mentre, a l’altra banda de la porta, es fa un sorollós homenatge a un equip esportiu és una experiència que no s’oblida.

Però el paroxisme arriba quan hom instal·la al saló una capella ardent, amb la caixa mortuòria a escassament tres metres de la porta del despatx del conseller. En el temps que jo vaig treballar en un despatx del saló, vam tenir dues capelles ardents. Us podeu imaginar la cara amb què m’entraven les visites, sobretot les de fora del país. Mentre durava la capella, el personal no tocava bola. Si calia anar a fer alguna fotocòpia, havia d’acompanyar la meva secretària fins a la fotocopiadora, perquè es negava a travessar el saló tota sola.

En resum: o despatxos, o sala d’actes –jo voto per això segon-, però totes dues coses alhora no és propi de la seu d’un govern seriós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!