Las al jaç
El blog de Marcel Campà
L’any 1998, el Jutjat penal núm. 3 de Barcelona va condemnar el propietari de la llibreria “Europa” (especialitzada en publicacions d’ideologia nazi) a dos anys de presó (entre altres penes) en aplicació de l’art. 607.2 del Codi penal. El condemnat va apel·lar davant l’Audiència de Barcelona i aquesta va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, ja que considerava que l’art. 607.2 CP podria ser contrari a la llibertat d’expressió reconeguda a la Constitució. Ara el Tribunal Constitucional, per Sentència de 7 de novembre de 2007, ha anul·lat una part de l’art. 607.2 CP. (CONTINUA…)
L’art. 607.2 CP tipifica com a delicte la difusió d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes de genocidi. La qüestió plantejada, per tant, és si la difusió d’aquestes idees es pot emparar en el dret constitucional de llibertat d’expressió.
El Tribunal Constitucional recorda que, en una sentència de 1995, va declarar: “a l’empara de la llibertat d’opinió n’hi cap qualsevulla, per equivocada o perillosa que pugui semblar, fins i tot les que ataquin el propi sistema democràtic”. Amb tot, afegeix que la transmissió d’idees no és un dret absolut, sinó que “troba el seu límit en les manifestacions vilipendiadores, racistes o humiliants o en les que inciten directament a aquelles actituds”.
A continuació, el Tribunal exposa que l’art. 607.2 CP castiga conductes que consisteixen “en la mera transmissió d’opinions, per més rebutjables que resultin”. Però sembla que s’espanti de les conseqüències del que acaba d’afirmar -que l’hauria de conduir a anul·lar l’art. 607.2 CP- i passa a distingir entre difondre la negació del genocidi i difondre’n la justificació.
La Sentència conclou és que és contrari a la Constitució considerar delicte la difusió de doctrines que neguen el genocidi, i que és constitucional considerar delicte la difusió de doctrines que justifiquen el genocidi. I remarca que aquesta segona part només és constitucional si es comprova que, amb la difusió de les doctrines justificatòries, s’incita a cometre delictes de genocidi o es provoca la discriminació, l’odi o la violència. Només amb aquesta interpretació es pot admetre una limitació a la llibertat d’expressió.
Quatre magistrats formulen vot particular contra la Sentència i consideren que calia haver declarat constitucional l’art. 607.2 CP. És especialment interessant el vot del magistrat Rodríguez-Zapata. Sosté que, a Europa, en la primera meitat del s. XX, es va creure ingènuament que les constitucions liberals garantien, per si mateixes, la llibertat i el pluralisme, cosa que va quedar desmentida dramàticament. I afegeix que, a partir de 1945, a Occident hi ha dos models en aquest àmbit: per un costat, els EEUU, el Regne Unit i els països escandinaus, que col·loquen al capdamunt la llibertat d’expressió; per l’altre, la resta de democràcies europees, que “no veuen obstacle a adoptar lleis que incriminen els qui neguen o trivialitzen els crims de l’holocaust nazi. A Europa –conclou Rodríguez-Zapata- el lloc d’honor en la llista dels drets fonamentals el té la dignitat de l’ésser humà”.
La qüestió és apassionant i discutible. Jo, potser ingènuament, m’inclino per la primacia de la llibertat d’expressió. Entre altres motius perquè les prohibicions solen tenir efectes contraris als que es persegueixen, per efecte de la llei Sihanuk.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com a Xexènia, Palestina, Tibet o Afganistan-Irak.
O qui preten callar la boca a el president Veneçolà Chavez amb un intent de cop d’estat patrocinat pels interessos economics estrangers. (A banda de qui fa politiques de reconciliació i punt-final pels paramilitars i politiques de persecució i aniquilació dels guerrillers de les Farc que té a veure amb la lluïta per a la producció de cocaina).
Manifestar opinions i defendre de forma pacífica i democràtica uns determinats valors culturals enfront d’altres globals sota forts interessos empresarials particulars no és cap delicte.