Las al jaç
El blog de Marcel Campà
La tesi és absurda però suggerent: el progrés, el creixement, sempre van de llevant a ponent.
Per centrar-ho només en l’últim segle, el centre del progrés mundial hauria passat d’Europa occidental a la costa atlàntica d’Amèrica (Nova York, Boston, Montreal…), a la costa del Pacífic (Los Angeles, San Francisco, Seattle, Vancouver…), al Japó, Corea i Hong Kong, i ara arribaria a la Xina, per saltar a la Índia, Dubai…
Hi ha qui aplica la mateixa tesi a les ciutats. Així, a Barcelona, el barri selecte ha passat del carrer Montcada al carrer Ample, ha anat pujant per la Rambla, ha saltat al passeig de Gràcia, i d’aquí ha anat tirant Diagonal amunt fins a Pedralbes, Sant Just, Sant Cugat, etc.
Em va fer pensar en aquesta vella teoria un article que fa uns dies va publicar Miquel Siguan a La Vanguardia, on, parlant del moviment hippie, deia:
“Sorgit als campus de les universitats de Califòrnia, el poble de les flors es desplaçava sempre cap a l’est, primer a Nova York i després, creuant el “charco”, a Londres o a Amsterdam, i d’allà directament a Eivissa i Formentera, i després seguien a Marrakech o directament a Nepal i Katmandú”.
O sigui: els qui van contra el progrés es desplacen de ponent a llevant. Absurd, però suggestiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!