Haikus

“La Dama del Rat-Penat  font de polèmiques (Ferrer i Bigué, Llorente, etc.). L’al·legoria de morta-viva aplicada indistintament a la llengua i a la pàtria catalana o, millor dir, al conjunt llengua-pàtria, puix que a partir d’un cert moment aquesta dos conceptes tendeixen a identificar-se, gràcies  sobretot a Balaguer; despertà, però,  un seguit de problemes  que sortiren a la llum a partir sobretot de la publicació de la poesia titulada La dama del Rat Penat (Balaguer, 1882) uns versos de la qual

Morta diuen que és,

més jo la crec viva.

–No és morta no,

sols està dormida.

Ja’s despertarà

quan vinga lo dia,

quan l’hora n’arribe, quan l’hora ne sone;

quan l’hora ne sia.

foren considerats versamblanment com una proclama de l’aixecament de Catalunya per la independència. Perquè aquesta al·legoria implica en primer lloc la paradoxa d’una llibertat general que en esdevenir llibertat d’una pàtria concreta sembla entrar en contradició amb ella mateixa; aquesta llibertat “determinada” s’oposa d’alguna manara a la llibertat universal i a la de les altres pàtries o nacions alliberades o en procés d’alliberament, com és ara el cas de Catalunya i Provença enfront d’Espanya i de França, on l’alliberament de les primeres  implica un cert nivell d’antagonisme amb les segones, puix que planteja el problema de la responsabilitat de la mort de la pàtria. […] Aquesta és la interpretació que de l’al·legoria de la morta-viva feren alguns sectors catalanistes, aplicant-la principalment a la llengua, gràcies sobretot al sector més conservador del jocfloralisme, però gràcies també a la idea de reconstruir les institucions de la Corona d’Aragó, coatjuvant-hi la mitificació-reivindicació que certs catalans realizaren, seguint les passes del Balaguer jove que publicà La Corona de Aragón.

L’autor de la poesia La dama del Rat Penat, en una nota que acompanya l’edició de les seves Poesies (1882), va voler precisar que era impossible interpretar en un sentit independentista els versos d’un poeta que pertanyia “al partit  progressista en la qual bandera se llegia unitat nacional a tota costa i que aquella poesia  no tenia cap altre sentit “que la representació de Barcelona dormida pel moment, però prompte a despertar-se en sonar lo crit de llibertat en Espanya”.” (Rossend Arqués: La morta-viva. Gènesi, tradició i funció d’una al·legoria de la renaixença de la llengua catalana i de Catalunya, pp. 40-41, 3.2.1)

Sense topar-hi

travessa la nit fosca.

Rata-pinyada.