La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 27 de maig de 2014

Llàgrimes de vergonya. Esgarrifós testimoni de la situació actual de la Sanitat pública espanyola.

L’altre dia un amic em va fer arribar el testimoni d’un metge cardiòlec, membre de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de Salamanca.

Molt revelador de la esgarrifosa i vergonyosa situació a la que ha arribat la Sanitat pública espanyola de la mà d’aquesta colla de lacais del gran capital i de les grans empreses que (des)governen aqueix estat en fallida al que diuen España.

Ací teniu el testimoni, traduït al català:

“Sóc metge cardiòleg, d’aquests que posen molls als pacients quan pateixen un infart. El nostre treball m’encanta, però recentment vaig eixir de l’hospital una mica més trist que abans. 

Un pacient que ja havíem atès prèviament va ingressar de nou amb un segon infart i, en mirar les seues artèries, trobem que el moll, implantat uns mesos abans, s’havia trombosat, provocant un segon infart molt més greu que el primer. 

Mentre intentàvem reparar de nou la seua artèria malalta, ens va assegurar que seguia prenent les seues pastilles, però la relació entre la trombosi de pròtesis endovasculars i l’abandonament del tractament és tan alta que, davant la nostra insistència, va acabar per reconèixer que l’havia deixat dos mesos enrere.
La situació és molt senzilla: no té feina, cobra exclusivament els quatre-cents euros de l’ajuda extraordinària per a desocupats i el tractament li costava més de cent euros mensuals. Té dona, sense feina i un fill xicotet.
 

“O mengem, o prenc les pastilles”. 

Allà mateix, aquest home es va posar a plorar.
Llàgrimes silencioses, sense escarafalls. Plorava de por davant la proximitat de la mort o d’alguna cosa pitjor. Però sobretot plorava de vergonya, d’haver de mentir al seu metge perquè no s’atreveix a reconèixer que no té prou per pagar el tractament que aquest li recepta.
 

Durant l’últim any hem vist aquesta mateixa situació en repetides ocasions. En massa, crec. Mai abans, en molts anys d’exercici professional, ens havíem trobat amb alguna cosa així.
A més, si tot es reduís als diners, la despesa sanitària que suposa una trombosi supera en moltes, moltes vegades la despesa farmacèutica del tractament complementari.
 

No és ell qui ha de plorar de vergonya. No ho és…”

Patraix, València, a 27 de maig de 2014.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent