La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 16 de maig de 2014

“Calatrava, un arquitecte estrela que deixa a alguns clients furiosos” (New York Times).

Ahir el jutjat d’instrucció número 12 de València va condemnar Esquerra Unida del País Valencià a pagar 30.000 euros a l’arquitecte Santiago Calatrava per haver comès un delicte d’intromissió il·legítima en el dret fonamental a l’honor.
La sentència estimava parcialment la demanda de l’arquitecte, i a més forçava a retirar la pàg. web ‘Calatravatelaclava’, que mostrava les irregularitats comeses en molts dels projectes signats per ell. 

Uns projectes concebuts a la manera d’aquella mítica III dinastia de l’Egipte dels faraons, què va iniciar la construcció de les grans piràmides, substituint les mastabes com a tombes reials.

Aquells faraons buscaven perpetuar-se en l’eternitat, i per això necessitaven construir enormes monuments funeraris que albergaren les seues restes.

Però la construcció d’aquests grandiosos monuments que haurien de resistir inalterables el pas dels segles, no podia ser encarregada a qualsevol. El seu constructor hauria de ser el millor arquitecte de l’imperi, algú que fora de la seua màxima confiança i que tinguera el talent necessari per dur a terme la construcció dels descomunals monuments funeraris. D’aquesta manera, faraó i arquitecte passaven així a figurar junts en els annals de la història de la dinastia faraònica.

L’arquitecte, científic i pensador Imhotep, qui va construir la necròpolis de Saqqara per al faraó Zoser, va ser potser el més famós dels arquitectes de l’antic Egipte.

A semblança de l’Egipte faraònic, el PP valencià també ha considerat que el seu “regnat” a la política valenciana hauria de perpetuar-se per a la posteritat a través de la realització de grans esdeveniments i de la construcció de mastodòntiques construccions. I l’elegit per ser el seu Imhotep particular va ser Santiago Calatrava, arquitecte valencià nascut a Benimàmet (l’Horta).

Des d’aquell moment, Calatrava ha realitzat la seua principal aportació arquitectònica al món a València, concretament sota el regnat de les dinasties faraòniques d’Eduardo Zaplana I i Francesc Camps I, i sempre sota l’atenta mirada i supervisió de la reina Rita Cleopatra Barberà.

Han passat els anys i Calatrava ha aconseguit molta fama i també molts diners de tots els contribuents valencians, en bona part deguts als foscos i favorables (per a la seua persona) contractes signats amb l’administració valenciana, així com als escandalosos sobrecostos que han caracteritzat totes les seues obres. 

Però la seua fama internacional d’arquitecte de grans i espectaculars construccions de disseny propi, caracteritzades a sovint d’estar buides de contingut, de ser d’escassa funcionalitat i de generar elevadíssims costos de manteniment, s’ha vist eclipsada en els últims temps per les nombroses demandes judicials que li han caigut com a conseqüència dels desperfectes o de la afuncionalidad de molts dels seus edificis.

Sense anar més lluny a València tenim la més recent, què està provocant la substitució de tot el trencadís de la coberta del Palau de les Arts, com a conseqüència del seu deteriorament a causa d’un elemental error de càlcul en els coeficients de contracció del material ceràmic del trencadís i la base metàl.lica sobre la qual es trobava fixat… un error incomprensible per a un arquitecte de fama mundial. 

Fa uns dies, pegant-li una ullada a la pàgina digital del New York Times, em va cridar l’atenció una ressenya a diversos articles que el diari havia publicat sobre l’arquitecte valencià.

El titular de l’últim d’aqueixox articles em va cridar poderosament l’atenció: “A star architect leaves some clients fuming”, que es tradueix com “Un arquitecte estrela que deixa a alguns clients furiosos” (http://www.nytimes.com/2013/09/25/arts/design/santiago-calatrava-collects-critics-as-well-as-fans.html?_r=0)

Sense dubtes el titular del NY Times l’havia clavat.

Aquesta crònica del NY Times portava ja acumulats 329 comentaris, el que constitueix un bon indicador de què la figura i obra de Santiago Calatrava no deixa indiferent a ningú, ni tan sols al ciutadà nord-americà, d’on procedien bona part d’aquests comentaris. 

Vos deixe amb la lectura de l’article, què no té cap desperdici, i que he traduït al català.
Com podreu veure, no és la pàgina web d’Esquerra Unida del País Valencià, “calatravatelaclava.com” l’única que denuncia els seus abusos i desficacis arquitectònics, i contra la qual l’arquitecte s’ha querellat davant la justícia i ha demanat el seu tancament, en un intent banal de coartar la llibertat d’expressió, entre altres coses perquè en un món tan globalitzat la informació flueix per tot arreu i les veus ja no callen tan fàcilment.
Santiago Calatrava rep queixes, també dels seus fans. 

VALÈNCIA, Espanya. Durant un temps aquesta gran ciutat mediterrània va abraçar l’arquitectura de Santiago Calatrava amb plaer. En el llit d’un riu sec, el sr. Calatrava ha construït i construeix, i amb el temps ha omplert 86 acres amb la seua radical (arquitectura), que alguns qualifiquen d’imponent.

Però en aquests dies, així com l’estació del sr. Calatrava avança cap a la seua finalització en el Baix Manhattan, ell és a sovint tractat com un vilà ací a València.
Un polític local té una pàgina web anomenada “Calatravatelaclava”, el que es tradueix lliurement com “Calatrava et fa sagnar en sec”.
 

Originalment pressupostat en 300 milions d’euros (al voltant de 405 milions $), el complex del llit del riu, conegut com la Ciutat de les Arts i les Ciències -la major col.lecció (d’edificis) del món de l’arquitectura de Calatrava, que inclou una sala d’espectacles, un pont, un planetari, un teatre d’òpera, un museu de les ciències, una passarel.la i hectàrees de làmines d’aigua coberta-, ha costat quasi tres vegades aquesta quantitat, uns diners que la regió mai va tindre.

Ignasi Blanco, el membre del Parlament autonòmic que va crear la pàgina, ha penjat una gran quantitat d’informació sobre el complex durant l’any passat, concloent que València encara li deu 700 milions d’euros (aproximadament $ 944 milions $).

Al sr. Calatrava se li van pagar aproximadament 94 milions d’euros (aproximadament $ 127.000.000) pel seu treball. Com pot ser, pregunta el senyor Blanco, quan el Palau de l’òpera es va construir amb 150 seients amb les vistes tapades? O quan el Museu de la Ciències va ser construït inicialment sense escales d’evacuació d’incendis ni ascensors per a persones amb discapacitat?

“Com es poden cometre errors com aquests?, va preguntar el senyor Blanco, membre del xicotet partit opositor d’Esquerra Unida, que afirma que es van gastar milions per corregir aquests errors. “Se li va pagar fins i tot per la reparació dels seus propis errors”. 

Juntament amb Frank Gehry, Richard Meier, Renzo Piano i Norman Foster, el sr. Calatrava va saltar a la fama en l’era de l’arquitectura espectacular. Per tot arreu del món ha dissenyat dotzenes d’estructures, quasi sempre de color blanc, incloent l’estació de Lieja Guillemins a Bèlgica, el gratacels Turning Tors a Malmöe, Suècia i el Museu d’Art de Milwaukee, amb el seu sostre de mecànica. 

Una devoció a les formes.

Els seus admiradors diuen que els dissenys del Sr Calatrava són alhora delicats i de gran abast.

Comparen els seus edificis amb escultures gegants i lloen la seua devoció obstinada amb les formes. I assenyalen que els arquitectes estrela sovint vénen amb fama de preus alts, en part degut a què els seus dissenys requereixen una intricada i complicada construcció. Gairebé tots ells tenen almenys un projecte fora de control, i poques vegades és fàcil determinar exactament qui podria ser el culpable i per què. 

No obstant això, en nombroses entrevistes altres arquitectes, acadèmics i constructors diuen que el sr. Calatrava està patint una inusualment llarga llista de projectes marcats per sobrecostos, retards i litigis.

És difícil trobar un projecte de Calatrava que no haja acabat significativament per sobre del seu pressupost. I abunden les queixes en què ell és indiferent a les necessitats dels seus clients.

Fa tot just un mes un regidor holandès a Haarlemmermeer, prop d’Amsterdam, va instar els seus col.legues a prendre accions legals pel fet que els tres ponts que l’arquitecte va dissenyar per a la ciutat costen el doble de la quantitat pressupostada, i milions més en manteniment des de què els van inaugurar el 2004. 

El Sr Calatrava ja és als tribunals per un pont de vianants a Venècia, per un celler a la regió d’Àlaba d’Espanya i per un enorme centre d’exposicions i conferències a Oviedo, Espanya.

A Bilbao, Espanya, hi han hagut problemes amb un pont i un aeroport.

“El que es veu una vegada i una altra és que en comptes de buscar la funcionalitat o la satisfacció del client, busca la singularitat”, va dir Jesús Cañada Merino, el president del Col.legi d’Arquitectes de Bilbao. “El problema és que Calatrava està per sobre i més enllà del client”. 

És probable que Calatrava vinga sota un renovat ànim a Nova York, ja que la construcció d’un dels seus últims projectes continua, la nova estació de tren a la zona zero. S’espera que s’inaugure el 2015, després de sis anys de retard i un cost de $ 4 mil milions, el doble del pressupost original.

Els crítics del projecte, comissionats per l’Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey, troben el cost final difícil de creure (al gener de 2012 una auditoria independent de l’Autoritat Portuària va arribar a la conclusió que l’agència era “una organització desafiat i disfuncional”).
No obstant això, diversos executius que han participat en la construcció de l’àrea del World Trade Center, que no van voler parlar amb un magnetòfon al davant per la seua relació amb el projecte, van dir que els dissenys del Sr Calatrava eren problemàtics i de construcció molt complicada, incloent una càmera subterrània immensa. A més van comentar que ell va exigir que els edificis circumdants tingueren tots els elements mecànics de l’estació, com la ventilació, cosa que va complicar la construcció i més temps consumit per a la seua coordinació”.

Calatrava te la clava… malgrat la sentència judicial d’avui, això no ho dubten ja ni a Nova York!

Patraix, València, a 16 de maig de 2014.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent