Totxanes, totxos i maons

Començo per la pregunta. Ingènua, ja ho he dit: Quan d’aquí a uns anys s’hagi superat aquesta crisi que ara ens té tan acollonits, ¿els bancs tornaran a dir a tort i a dret que en el seu balanç anual els beneficis nets han pujat no sé quants centenars de milions d’euros (xifra que suposa un tant per cent bastants punts per damunt del cost de la vida) o tindran vergonya de fer-ne ufana?

I ara continuo amb els dos articles. Són de l’Avui d’avui i constitueixen dues clares demostracions que la secció d’opinió d’aquest diari és la més completa, creativa i interessant del que hi ha actualment als quioscos del país.  (n’hi ha més)

Començo amb l’article “A poc a poc”, de Carles Capdevila. En reprodueixo el paràgraf final però el meu consell és que no us conformeu amb un simple tast: aquí trobareu el text complet.

“Hi ha pares d’adolescents que esperen ansiosos el dia que el seu fill haurà superat aquesta etapa. Jo no, perquè quan passi seré molt gran. Hi ha qui somia que arribi l’any en què s’haurà acabat això que he promès que no esmentaria. Jo no: vull viure aquests temps complicats dia a dia, i no per masoquisme, sinó perquè són els més immediats, els que tinc més probabilitats d’estar viu. No envejo ni l’ós que hiberna ni l’estruç que amaga el cap sota l’ala. La vida és massa curta per desitjar que em passin els anys de pressa.”

L’altre article es titula “Com saber si són les nou”, el signa Empar Moliner i és una crítica esmoladíssima -i, per desgràcia, encertada- sobre el capteniment d’algunes emissores del país vers la música catalana. Diu així:

“Són a la cocteleria, al racó de sempre. Ell demana un dry martini, ella un negroni. Després aniran a sopar. El bàrman els és amic i comenta amb ells que un client fa dies que no ve perquè va tenir un infart i ara li han prohibit beure. “Tots acabarem igual”, diuen.
Han de marxar a les nou, perquè han encomanat taula a dos quarts de deu, però no porten rellotge. No cal. Hi ha la ràdio engegada i quan soni la cançó sabran que és l’hora. Mentre observen el ritual de preparar els còctels, comenten la música, en general, dolenta, que sona en aquesta emissora. Se’n riuen de You’re beautiful, del tal James Blunt.
El bàrman ja fa petar els glaçons a les parets del got mesclador. Però, en acabat, treu la cullera amb un gest sobtat que interromp, cosa que indica que és pulcre i exacte fent la feina. (Fa el negroni en got mesclador.) Tasten els combinats i el feliciten. Beuen. Fan algun viatge al lavabo. Enraonen.
S’estan al racó fins que a la ràdio sonen els compassos de Muriel, de l’Adrià Puntí. (Com els agrada, l’Adrià Puntí. Quin músic tan gran. En tenen els tres discos -ara tan difícils de trobar- i els escolten sovint a casa.) “No fou per desídia, un exili ben concertat, homicidi, incontinències en primer grau. Catequesi amb sorna…”. Ho senten mentre es posen les jaquetes.
Ja ho saben. Els de la radiofórmula han de complir la quota de música en llengua catalana. Però fins i tot una cançó per hora en llengua catalana els deu semblar massa, de manera que sempre les posen quan falten pocs minuts per a l’hora en punt, així no han de fer el terrible sacrifici de deixar-les sonar senceres. “Tu a lo teu, jo a lo meu, Muriel”, fa l’Adrià Puntí. I de seguida els senyals horaris de les nou.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!