Totxanes, totxos i maons

Dimecres 13 de juny, diada de Sant Antoni de Pàdua, franciscà virtuós, doctor en santedat i, sobretot, abnegat patró del noble gremi dels paletes. Per comptes d’estar al Palau de la Música Catalana acompanyant al pare Massot en l’acte de lliurament del Premi d’Honor (que és el que hauria hagut de fer) sóc a casa feinejant. Cap a les 8 del vespre sona el telèfon.

Una veu femenina molt correcta em diu -en castellà- que truca del diari “El País”, em pregunta si sóc el senyor Joan Josep Isern (glups! em controlen nom i cognom) i a continuació em demana si tinc cap inconvenient a respondre un breu qüestionari. Li dic que endavant.

La primera pregunta ja va per feina. Vol saber amb quina freqüència compro el diari i em dóna a triar entre dues opcions: “Todos los días” o “De vez en cuando”…  (n’hi ha més) 

… Contra el meu costum habitual quan em sotmeto a una enquesta telefònica en aquesta ocasió opto per no mentir i responc “Nunca”.

No sabria explicar el perquè, però detecto immediatament que a la meva interlocutora la contundència de la resposta li ha caigut com un cop de puny a la boca. “Su respuesta no la puedo contabilizar, señor”, em diu. I abans de donar-me temps per dir-li que dissortadament no en disposo de cap altra m’etziba un fugaç “buenas tardes” i em penja el telèfon. Pocs minuts després, mig refet de la sorpresa, faig una piulada explicant l’escena que, com d’habitud, es perd enmig de l’oceà Twitter.

Jo no sé si la senyoreta en qüestió llegeix aquest Bloc que d’aquí a només 24 hores complirà vuit anys de presència ininterrompuda a la xarxa. Podria ser; de més verdes en maduren… Si fos que sí (o bé si algun lector eixerit pot deduir la seva identitat i li ho fa saber) m’agradaria dir-li unes quantes coses que el dimecres, amb les precipitacions del moment, em varen quedar en el tinter.

* La primera cosa és que no vull ni pensar què m’hauria dit (o fet!) si per comptes de “nunca” li hagués respost amb un genuï “mai”, que és, de fet, el que pertocava. Suposo que m’hauria enviat directe a l’escamot d’execució sense Consell de Guerra previ.

* La segona cosa és que, sense pretendre-ho, resulta que li vaig mentir. He comprat “El País”, senyores i senyors. I no fa pas gaires dies, per cert. Va ser, exactament, el diumenge 27 de maig, data de naixement de la nostra primera néta. Aquell matí, complint una llarga tradició familiar, vaig comprar tots els diaris del dia perquè la noieta tingui un record ben documentat de com anava el món el dia que se li va ocórrer d’aterrar entre nosaltres.

Val a dir, però, que a la pobre filla li vaig estalviar la ronya i, per tant, no vaig comprar ni l’“ABC”, ni “El Mundo”, ni “La Razón”. Per damunt del respecte a les tradicions els avis hem de demostrar des del primer moment que som gent equilibrada i amb principis. Però “El País” sí que el vaig comprar. I “El Periódico”.

Per tant, senyoreta enquestadora, la meva resposta correcta hauria hagut de ser “Cada vez que me hacen abuelo”, però em temo que aquesta tampoc l’hauria pogut comptabilitzar. 

* La tercera cosa que li diria és que si per comptes de preguntar-me si comprava el diari s’hagués interessat per si el llegia la meva resposta hauria estat molt diferent perquè, certament, jo no compro “El País” però per motius de feina cada dia arriba al despatx i el puc fullejar. Cosa que fa encara més sòlid i raonat el meu rebuig a destinar-li un euro de la meva butxaca.

En fi, desconeguda senyoreta… Que si vol que continuem la conversa frustrada ja sap on sóc.

(Ara que hi penso, massa i tot que ho sap, on sóc…)