Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tot i que la meva dèria arxivadora fa que l’eliminació de qualsevol paper que guardo en les meves carpetes em dolgui com si m’arrenquessin un queixal de viu en viu, he de confessar que a partir d’algun moment que situaria entre 2005 i 2006 vaig adoptar dues decisions relacionades amb els denominats Imparables de les quals fins ara no m’he hagut de penedir en cap moment.

La primera va ser revisar la pila de papers de la seva carpeta fins a reduir-la ben bé a la meitat. La segona va ser no retallar, a partir d’aquell moment, cap més notícia relacionada amb la vida i miracles del grup.

Poc després d’aquella doble decisió encara vaig publicar un apunt en aquest Bloc amb la secreta intenció de no tornar-hi més. Cosa que em sembla que he complert fins avui. O quasi.

La irrupció dels denominats “Imparables” té data i lloc perfectament documentats: la nit del 6 de gener de 2003, a l’hotel Ritz de Barcelona, en el transcurs de l’acte de proclamació del Premi Josep Pla de prosa que va guanyar Hèctor Bofill (Barcelona, 1973) amb la novel·la “L’últim Evangeli”.

En rebre el guardó Bofill es va adreçar als presents amb veu alta i clara. Va dir que allí veia rostres d’escriptors als quals ell havia llegit amb fruïció i que havia estimat i admirat. Escriptors als quals en aquell moment no els podia dedicar altra cosa que no fossin mots de gratitud i de reconeixement. Però que els temps passaven i que calia donar veu i audiència a la gent nova que arribava. Una gent preparada i amb ganes de menjar-se el món.

Hèctor Bofill va cloure el seu parlament -que cito de memòria- dient que hi havia uns quants d’aquests escriptors amb ganes de fer forat. Que ja eren aquí, que tenien ganes de fer feina… i que serien imparables.

En sentir una declaració d’intencions tan agosarada i -sobretot!- tan exempta de tons ploramiques i de les habituals apel·lacions a la migradesa dels ajuts institucionals molts ens vàrem quedar enlluernats. “Per fi hi ha algú amb ganes de fer feina… i que no plora!”, déiem sorpresos i il·lusionats.

La referència de Bofill, calculada o no, a la “imparabilitat” del grup va fer fortuna a la premsa i de seguida es va començar a parlar a tort i a dret dels Imparables i de les seves característiques estètiques i ètiques com a grup. Això darrer sobretot a cavall del proverbial hàbit d’alguns dels nostres periodistes d’anar per la vida amb un feix d’etiquetes per anar-les enganxant al primer que se’ls creua pel camí.

El grup aplegava gent com Hèctor Bofill, Sebastià Alzamora i Manuel Forcano, que formaven el que podríem dir-ne el “nucli dur”, i als quals es varen afegir Txema Martínez Inglés, Lluís Calvo, Susanna Rafart, Isidre Martínez Marzo, Maria Josep Escrivà, Joan-Elies Adell (i no sé si me’n deixo algun altre). Gent de procedències, vàlua i estils prou diferents com perquè la idea de grup homogeni amb uns pressupòsits sòlids, ben definits i comuns fos com a mínim discutible.

Als Imparables els hi anava la marxa, sens dubte. Per això varen començar a fer acte de presència en totes les bronques que es produïen en el gremi de la lletra. Al pobre Josep Carner -per esmentar un cas que ja he tractat anteriorment en aquesta sèrie- me’l varen posar de volta i mitja i a ell -i als seus acòlits carnerians- els va tocar el rebre de valent.

La gran sort del grup va ser que al darrera va tenir de seguida un bon suport editorial -de Proa, molt especialment- i el padrinatge entusiasta i incondicional d’algun crític i d’algun nom gruixut de les nostres lletres (amb relacions, per cert, de parentiu amb algun Imparable notori; coses que, d’altra banda, passen aquí i a les millors famílies d’arreu del món).

El fenomen Imparable entès com a grup va funcionar amb força i més o menys alhora un parell d’anys. Tres a tot estirar. Entre 2005 i 2006, però, els seus membres van anar situant-se cadascú al seu lloc i les carreres individuals -en molts casos summament brillants perquè, de talent, molts d’aquella colla en tenen per donar i vendre- varen imposar-se definitivament.

(Per si li és útil a algú diré que, de tota l’obra que han publicat els Imparables, ara com ara m’interessa molt més la poesia que la narrativa i l’assaig. Però això és una simple opinió, eh?)

A part de la fatiga de la gent (guanyada ben a pols) i el sempre benèvol mantell de l’oblit, el que ha quedat de tot allò són uns quants autors interessants que, si us hi fixeu, per poc que poden defugen qualsevol referència al passat recent.

També, només faltaria, es manté intacta l’admiració incondicional dels seus primers padrins, que encara avui no s’estan d’escriure articles encomiàstics dedicats a cada obra que publiquen els seus predilectes. Ben mirat, és el que els pertoca de fer als bons padrins, no?

Uns articles que, si alguna vegada els llegim (tenen molt poc al·licient, però la paciència és una virtut que el cel ens premiarà) continuen fent que sota el nas se’ns dibuixi aquell somrís condescendent del “déjà vu”…

(La sèrie continua i acaba aquí)