Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

* El desig de tenir un premiat amb el Nobel de literatura que pertanyi a l’àmbit lingüístic català no és pas nou d’aquests darrers anys, desenganyem-nos. Potser el que hi ha ara, en contrast amb les èpoques anteriors, és més tribunes per parlar-ne. Més ressò mediàtic, com se sol dir, però res més.

Tinc un retall de l’Avui del 19 de novembre de 1998 en el qual el vicepresident de l’AELC, Guillem-Jordi Graells, …  (n’hi ha més)

… surt al pas d’una sèrie de rumors apareguts per aquells dies i declara amb contundència i ple de raó que “massa rebombori és contraproduent per aspirar al Nobel”. Tot plegat es produïa de resultes d’una filtració a la premsa a propòsit d’una circular de l’Acadèmia Sueca enviada a l‘Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que convidava l’entitat a presentar noms de cara a la creació d’una llista de possibles i hipotètics candidats al Premi.

Aquest bullit va anar fent xup-xup fins als primers mesos de 1999. Entremig tothom va aprofitar per dir-hi la seva, tant si venia a tomb com si no. Va ser enmig d’aquest procés que de seguida es va veure que per aquell camí MAI arribaríem a ensumar res que s’assemblés al Nobel ja que quan algú assajava una llista de noms -i volia, és clar, que s’adaptés als requisits del políticament correcte- li sortia gairebé un equip de futbol ja que s’havia de tenir contents homes i dones, catalans, valencians i balears, narradors, poetes, assagistes, dramaturgs i escriptors infantils i juvenils. Tothom a la pila del greix i poca broma, que aquí anem de sobrats.

Després d’aquella escaramussa la cosa semblava entrar en fase d’oblit perquè va transcórrer tot un any sense que es tornés a remenar l’assumpte fins que a mitjans de març de 2000 un breu de La Vanguardia informava que 400 ajuntaments dels Països Catalans (bé… això dels PPCC, com podeu suposar, no ho deia el diari del comte, ho he posat jo per abreujar) subscrivien una petició perquè Miquel Martí i Pol fos guardonat amb el premi Nobel de literatura.

A partir d’aquí la cursa per veure qui la tenia més llarga (la mà influent) es va considerar oberta i a mitjans de juny el ple del Parlament de Catalunya va donar amb tota la solemnitat del cas el seu suport institucional a la candidatura del poeta de Roda de Ter. La decisió va desencadenar moltes reaccions -a España, senzillament es descollonaven, (amb perdó)- i generalment adverses en l’àmbit literari intern, tot s’ha de dir, ja que el del Nobel català és un mal que no vol soroll. Fins que a finals d’octubre l’afer va entrar novament en fase de repós.

Un repós de quatre anys que es va trencar quan el 21 d’octubre de 2004 Àlex Susanna va publicar un article a l’Avui amb un títol i una entradeta significatius: “Guadalajara, Frankfurt i Estocolm. Després de les fires internacionals del llibre, l’objectiu és el Nobel”. L’article acabava dient: “Ara que s’ha aconseguit el difícil objectiu de Frankfurt, ¿per què no tornem a aplicar un mímin de capacitat estratègica per fer possible el desembarcament a Estocolm?”

L’assumpte no va anar a més, almenys jo no guardo cap retall posterior a aquest article. I, de fet, el que ha vingut després -una espessa i saludable capa de silenci i molta feina subterrània a base de picar pedra- crec que és el millor que ens podia pasar.

Perquè tot i les relliscades i les actituds puerils de les institucions (o, més exactament, dels polítics presents en les institucions), estic plenament convençut que això de tenir un Nobel de literatura català és més factible que mai.

Pura justícia, tu. Res més.

(Continua aquí)