Totxanes, totxos i maons

Un dia del mes de juny de l’any passat vàrem rebre un missatge per correu electrònic sobre una iniciativa que a casa ens va semblar molt interessant: ‘Arrels. El món que torna’. Val a dir que la proposta ens agafava sortint de la primera fase dura de la pandèmia i, per tant, la nostra sensibilitat (continuo parlant pels de casa, eh?) semblava bastant predisposada a secundar iniciatives com aquesta, el missatge de presentació de la qual començava, precisament, dient això: ‘La cooperativa Som engega una campanya per trobar els 5.000 fundadors d’Arrels, el primer mercat de pagès en xarxa’.

I acompanyant aquest començament, el manifest fundacional: aquest.

Repasso els arxius del correu i veig que aquell mateix dia que vàrem assabentar-nos del projecte ens hi vàrem inscriure. Si hi ha numeració pels socis d’aquesta cooperativa el nostre deu ser força baix. Me n’alegro.

La iniciativa va anar fent xup-xup a poc a poc. Juraria que més a poc a poc que el que els seus promotors havien previst inicialment, però en tot moment van mantenir el contacte amb la gent que ens hi havíem apuntat i, per tant, des del primer dia vàrem tenir la certesa de cooperar amb un projecte complicat, sí (sobretot tenint en compte la imprevista situació de pandèmia), però ben pensat i organitzat.

De seguida Som/Arrels varen posar en marxa aquesta pàgina web i el desembre passat varen treure una revista força interessant: aquesta.

Finalment el mes de març, nou mesos després del primer correu, el mercat Arrels va començar a funcionar de manera efectiva. És a dir, es va posar finalment en marxa el mecanisme per poder comprar tot un seguit de productes naturals directament als pagesos i artesans que els elaboren. Per una sèrie de motius que ara no venen al cas, els de casa no ens vàrem estrenar fins la setmana passada i el divendres, a l’hora convinguda, va arribar puntualment a casa la comanda que havíem fet.

Fins aquí el relat molt resumit (sé que no aclareixo gaires dubtes a qui llegeixi aquí per primera vegada coses sobre Arrels) del que ha anat passant fins al moment que el divendres passat, a la cuina, vaig començar a examinar el contingut de totes les bosses que havíem rebut. I aquí gairebé puc dir que em vaig emocionar (coses de la senectut, potser) pel goig que feia tot plegat escampat pels marbres i a terra. I, sobretot, perquè cada proveïdor havia ‘personalitzat’ el seu producte amb una etiqueta amb salutacions i mostres d’agraïment escrites a mà (vegeu les fotografies que il·lustren aquest apunt).

Una etiqueta de color marró nuada a la nansa de la bossa amb un cordill bast -més rural impossible- i un bé de Déu de bosses cadascuna amb les seves petites meravelles a dins. Us asseguro que per un moment vaig reviure els matins de Reis de quan era petit i anàvem mon germà i jo, acomboiats pels pares, cap al menjador on trobàvem un altre bé de Déu. En aquests cas de joguines i llaminadures.

Algú dirà que tot això són coses del màrqueting. Algun altre, potser amb més mala llet, ho trobarà pueril i dirà que no hi posarem cap tros a olla, amb les salutacions i els agraïments. Potser sí, però jo sé que la nostra estrena amb aquest mercat anomenat Arrels ha estat satisfactòria pel contingut i molt grata per les formes. I això no m’ho treu ningú. Certament, ni l’A. ni jo deixarem d’anar al mercat de tota la vida –el de l’Abaceria de Gràcia, provisionalment al passeig de Sant Joan, on també ens sentim molt ben tractats (ara, a més a més, tenim provisions per a una bona temporada)–, però estic segur que continuarem comptant amb la bona gent d’Arrels i el seu atractiu i temptador catàleg.

A fi de comptes, no tots els dies tens la sort de reviure fugaçment instants feliços de la teva infantesa. Sensacions que et pensaves que ja s’havien ofegat definitivament en el pou dels anys i de l’oblit…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!