Totxanes, totxos i maons

Aquest darrer cap de setmana, tot remenant caixes de roba antiga dels armaris, hem retrobat les dues bufandes de colors que els Reis ens van portar a l’A. i a mi l’any 1968.

Poca broma perquè es tracta del primer regal que ens vàrem fer a les poques setmanes de començar a sortir junts (què hi voleu fer, aquestes coses aleshores es despatxaven així i amb aquesta terminologia: sortíem junts; ara tot és molt diferent, ja ho sé).

La gràcia de la cosa és que sense haver-nos-ho dit abans ella i jo vàrem coincidir a fer-nos el mateix regal: una d’aquelles bufandes llargues de tres o quatre colors que Joan Manuel Serrat havia posat de moda (vegeu la il·lustració de l’apunt).  (n’hi ha més) 

Més concretament, la meva era la versió verda, vermella i blava i la de l’A. era la blava, blanca i negra. No cal dir que si d’aquella feliç coincidència es podien extreure alguns bons presagis el cert és que s’han confirmat, l’un rere l’altre, amb tots aquests anys de rica i plaent convivència. Sens dubte els millors de la meva vida (i amb la sensació, com escrivia aquí mateix no fa gaire, que el millor encara ens ha d’arribar).

Parlo -ho torno a dir- de Reis de 1968 (*). És a dir, pocs mesos abans de la diguem-ne revolució de maig a París i de la negativa de Serrat, a finals de març, a cantar en castellà el “La, la, la” al Festival d’Eurovisió. Precisament per aquella època, abans del no, a Madrid se l’estimaven molt, al noi del Poble Sec, i les revistes musicals –“Tele Guia” i després “Mundo Joven”, entre altres- rivalitzaven per tenir-lo a les seves planes (i a poder ser, abillat amb les seves bufandes característiques). 

Com que els records són com les cireres, que estirant-ne un arrossegues un feix, m’ha vingut a la memòria que per aquella mateixa època es varen posar de moda a França (i poc després aquí) els “gadgets”, aquelles xapes rodones de plàstic o metàl·liques amb un text o una imatge que ens penjàvem a la roba com un precedent del que molts anys després serien els “pins”.

Precisament la Setmana Santa d’aquell 1968 vaig anar a Andorra amb mons pares i mon germà -juraria que va ser la meva darrera visita familiar al Principat- i allí vaig poder comprar els primers exemplars de la meva modesta col·lecció.

N’hi havia un que deia “Je suis un monstre”, un altre que deia “Sóc molt bèstia” i un tercer que contenia una espècie de jeroglífic lingüístic que de seguida em va captivar: “Paul = Paix”, una expressió aritmètica que es compleix si proveu a traduir els dos mots al català.

Per la seva banda, l’A., els pares de la qual eren subscriptors de “Cavall Fort”, traginava una xapa petita de tons rosats (que he perdut, crec) i que deia “M’agrada Cavall Fort”.

Ja m’imagino la fila imponent que deuríem fer quan anàvem pel món, ella, fineta, amb el seu missatge cavallfortià -que combinava amb un altre que deia “Sóc tímida”–  i jo al seu costat amb les elucubracions lingüïstiques o el “Sóc molt bèstia” penjant a la pitrera. Sort que després ho compensàvem amb el símbol internacional de la pau, que ja aleshores et feia quedar d’allò més bé.

Si us fa gràcia veure aquests “gadgets” que acabo de comentar i arrodonir així l’apoteosi carrossa de l’apunt d’avui us recomano que obriu l’arxiu que trobareu aquí sota, una mica més avall. De passada, us convido a fer una ullada en la mateixa imatge a la catifa que tinc perquè circuli ratolí de l’ordinador. La vaig comprar fa nou o deu anys a la botiga de records de la Wallace Collection de Nova York i, com no podia ser altrament, reprodueix l’estampat d’una catifa persa antiga que s’exposa a la National Gallery of Art de Washington.

—————————————————————————————–

(*) Ja que parlo de regals de Reis, i per tal de situar millor el lector en el temps de què li parlo, diré que dos anys després -és a dir, el 6 de gener de 1970- el regal que jo vaig rebre de l’A. va ser el disc “Dioptria 1”, de Pau Riba (vegeu aquí). El que vaig fer-li jo ja l’he oblidat. Sens dubte no tenia la transcendència del que ella em va fer. Ja començava a demostrar-se una evidència que els anys no han fet més que accentuar: sóc un desastre a l’hora de fer regals.