Totxanes, totxos i maons

L’ordinador de casa ha entrat en crisi i s’ha penjat. Així, ras i curt.

Després de quasi 8 anys de serveis a la família ens ha dit que ja n’hi ha prou i es nega a engegar-se. Un malpensat diria que el que li passa és que sent enveja dels desastres provocats pels seus germans de xips que regulen el referèndum del senyor Hereu (quanta incompetència, Déu meu…) sobre la Diagonal i ha volgut cridar la nostra atenció. Com un adolescent cibernètic, si fa no fa.

(Esmento la Diagonal però poca cosa diré ja que fins i tot El Periódico -aquest graaan diari català- es veu incapaç d’amagar l’altíssim percentatge de vots a favor de l’opció de no fer cap animalada, que ja prou maldecaps tenim al damunt.)  (n’hi ha més)

Escric aquest apunt, doncs, en el portàtil. Un aparell que fem servir molt esporàdicament des que vàrem prendre la decisió de no emportar-nos-el quan sortim de casa o anem de viatge. Un costum que, per cert, renovarem d’aquí a quinze dies amb el nostre tradicional passeig de primavera pels paisatges de la Toscana. Tres dies per la Val d’Orcia, aquesta vegada. Ja ho explicarem (si la ronya volcànica islandesa no ens fa la llesca, és clar).

En situacions com les d’ara és quan més t’adones de les servituds i complicitats que tens amb l’ordinador diguem-ne “oficial”. Allí dins hi tens la música i els programes d’ús més habitual: còpia de CD’s, fotografies digitals, el directori del correu electrònic, els enllaços preferits…

I cada vegada que, d’esma, vols tirar mà d’una funcionalitat que tenies i que amb el portàtil no tens encara instal·lada és un problema, un maldecap afegit a l’enuig de no tenir la teva màquina de tota la vida i de no saber del cert encara si la podràs recuperar.

Maldecaps de consentit, a fi de comptes. Ja ho sé. Però emprenya…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!