Totxanes, totxos i maons

Deu ser que ningú -ni tan sols els clàssics- no és perfecte perquè de vegades el diari La Vanguardia va i te les fot de l’alçada d’un campanar sense immutar-se.

Fa cosa d’un mes i mig, per exemple, quan les aigües de Frankfurt semblaven encalmades, algú va pensar que tanta estona sense fer merder no era bo i es van despenjar amb una sèrie d’articles no només desafortunats sinó totalment innecessaris al meu parer amb l’eterna discussió sobre la catalanitat dels escriptors catalans d’expressió castellana i la seva presència a la fira alemanya.  (n’hi ha més)

Pocs dies després el diari dels Godó saludava amb portada i gran luxe de pàgines interiors el retorn del torero José Tomás a la Monumental. Un esdeveniment que a mi -que com he escrit altres vegades no comparteixo gens l’ideari antitaurí- em sembla digne de remarca però no fins als extrems i proporcions amb què el va cobrir La Vanguardia. 

I ahir mateix, sense anar més lluny, en les pàgines centrals de color salmó el periodista Francesc Peirón, en una sèrie d’articles que té com a títol genèric "Temas pendientes de Barcelona", escrivia un text de mitja pàgina titulat "Con la música a otra parte" i amb un destacat que deia el següent: "Crítica de los artistas: los jóvenes creadores consideran que el Ayuntamiento sólo busca contentar a los vecinos". Un article que em sembla que mereix una atenció especial pel que evidencia d’una certa manera d’entendre la ciutat de Barcelona com a aparador perpetu de mil i una modernitats (impagable, el que diu sobre "la diversión y la diversidad").

Després d’un espontani "Quins collons!" que em va sortir del fons de l’ànima vaig escometre l’aventura de llegir el que havia escrit el senyor Peirón i em vaig trobar amb les perles següents que com que em sembla que es comenten soles em limitaré a reproduir textualment sense cap més acotació de la meva collita.

Només, potser, afegir un altre "Quins collons!" per si no queda prou clar el que penso sobre el tema.

Escriu el senyor Peirón: "Cada vez son más los artistas y empresarios del sector que aseguran haber llegado a la conclusión de que en Barcelona se imponen las cortapisas al trabajo creativo. La imagen de una ciudad abierta, vanguardista y cosmopolita que cede su poder a la ciudad provinciana. Eso es lo que afirman. Es su argumento frente a la cada vez más reivindicativa actitud de aquellos que reclaman poder descansar. (…)"

"Lo que unos defienden como un derecho inalienable, otros lo ven como una ley del silencio que mata la creatividad. Todos aquellos que trabajan y viven del sector lúdico ponen el acento en la contradictoria y errática conducta de los gestores de una ciudad donde, además del gancho de las ferias, congresos y viajes de incentivos, se cuelga la etiqueta de la diversión y la diversidad, donde la vida nocturna desempeña un papel relevante, aunque luego se cede al lamento de "los que se quedan en casa a ver la televisión". (…)"

"Todavía se citan más agravios. Incluso en un parque como la Ciutadella se ha impuesto "el luto", como lo califican los críticos, para conseguir que los humanos tengan un comportamiento más propio de los vegetales. Allí se reunían percusionistas, guitarristas, malabaristas y demás gente de este mundillo. El ruido de bongos molestaba, sin embargo, a los nuevos vecinos llegados desde otras zonas por la atracción del éxito urbanístico de determinados lugares céntricos y con historia. La Ciutadella ya se había convertido en un espacio creativo y, por tanto, en foco de atracción turística al estilo de lo que ocurre en el Central Park de Nueva York o el Hyde Park de Londres, lugares cuyas "performances" salen hasta en las guías. (…)"

I ara la frase final: "Con la música a otra parte…, a Madrid."

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!