Totxanes, totxos i maons

Vint-i-dues fileres més enllà d’on sec una gran pantalla reprodueix un Power Point on s’hi llegeix: “Propietat  intel·lectual i edició digital: encontres i forats negres”. A sota, assegut davant d’un ordinador, un home amb pinta d’advocat va explicant coses pel micròfon.

A banda i banda del cap que tinc just davant meu apareixen dues mans que enlairen i recullen, amb quatre o cinc gestos maquinals, una notable tofa de cabells panotxa que des de fa una estona captiva la meva atenció. Sorgeix un clatell de dona esplendorós.

Amb un ràpid moviment giratori una de les mans va cargolant la cua fins a confegir una espècie de macarró rogenc  que sembla dotat de vida pròpia.

Després l’altra mà fa un nus a la macarrònica (morfològicament parlant, no pejorativa) cua… (n’hi ha més)

… fins a construir una espiral de pèl damunt de la closca que, oh miracles de l’antigravetat, continua deixant a la vista la inexplorada geografia blanca del clatell.

El punt àlgid de l’espectacle, però, arriba just en el moment que en el centre d’aquella precària arquitectura la mà esquerra hi clava, amb la intenció de mantenir estable el conjunt, un llapis.

El Power Point arriba a la darrera pàgina de la sessió. Només dues paraules a la pantalla: “Moltes gràcies”. Els assistents es posen a aplaudir.

M’hi afegeixo amb entusiasme mentre penso: “Vosté les té totes, senyoreta”. 

(Per R.A., S.O. i P.V., amb una clucada d’ull)