Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

A les 10 en punt amb l’amic B. -un jove gallec instal·lat a Catalunya des de fa 4 anys que parla i escriu un català envejable- vàrem començar a xerrar tot passejant i interaccionant amb el tema central de la nostra conversa: la plaça Lesseps.

Tot i que cada dia hi passo quatre vegades amb la moto, aquell passeig a peu pla va ser d’allò més productiu….  (n’hi ha més)

Vaig tornar a veure de prop els tres o quatre tipus diferents d’aparells per l’enllumenat, les dues jardineres penjants, l’enorme paral·lelepípede format per bigues metàl·liques i de seguida vàrem comentar la varietat d’estils arquitectònics dels elements que envolten la plaça (l’església dels Josepets, l’antiga Comissió d’Urbanisme, la biblioteca Jaume Fuster…) impossibles d’harmonitzar sota un paraigua formal únic.

També ens vàrem aturar davant de l’aparatós dintell que evoca el canal de Suez que travessa per damunt dels cotxes i -amb un punt de crueltat que reconec- vaig fer notar a l’amic B. que la grua-pont de les obres de la línia 9 del metro no desentona gens de la resta de ferralla del conjunt. Per no parlar de la desoladora solitud -mai hi he vist ningú- de les dues proes inclinades a cada una de les puntes de la plaça.

Tot i que érem lluny del que podríem considerar un dia i hora punta, els vianants -la majoria turistes camí del Parc Güell- travessaven la zona de pressa, un pèl intimidats pel concepte tan peculiar del monumentalisme que transmet aquell espai.

Aturats al costat d’una de les poques zones enjardinades vaig recordar que uns dies abans s’havia inaugurat la part de la Ronda del Guinardó -entre Sardenya i Cartagena- que ha quedat després d’enderrocar els viaductes elevats que la travessaven. Un espai -de fet, un eixamplament de la Ronda- que a ningú se li acudiria mai de definir com una plaça i que s’ha generat per eliminació després d’uns quants retocs urbanístics. Als antípodes, per entendre’ns, de les bellíssimes “piazze” italianes.

Llavor vaig pensar que potser la clau de l’enigma de Lesseps rau en el fet que continuem demanant-li els atributs d’una plaça quan, després de tants projectes en els darrers quaranta anys, ja no és més que un enorme espai obert generat per una sèrie de cataclismes urbanístics. Un incident en el camí que a l’únic que ens invita és a travessar-lo ràpidament.

Res a veure, per tant, amb el concepte mediterrani de plaça com a lloc de trobada, com a oasi enmig de la ciutat. Potser aquest seria el corol·lari d’aquestes instruccions d’ús que vaig començar fa un any i mig i que avui tanco definitivament.

(No sé si vaig ser-li de gaire utilitat a l’amic B., però aquest concepte de no-plaça que se’m va ocórrer aquell matí mentre xerràvem passejant per Lesseps em sembla bastant útil i m’ajuda a entendre millor, quan el travesso amb la moto, què dimonis faig jo allí i per a què dimonis serveix tanta pirotècnia formal.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!