Totxanes, totxos i maons

Segons l’Alcover-Moll: “Pellofetes blanques i grassoses que es formen a l’arrel dels cabells”.

Segons la GEC: “Làmines untuoses separades per descamació de l’estrat corni cutani del cuir cabellut”.

Segons el Diccionari de l’IEC: “Làmines separades per descamació del cuir cabellut”.

(n’hi ha més)

I, per acabar, complementarem la lliçó d’avui amb una breu estona de lectura recreativa dedicada als experts en crostes nacionalistes: l’article d’avui de l’Iu Forn (a l’AVUI, és clar). Es titula “Pa, circ i la roja” i diu això:

“L’aznarisme va inventar-se el “patriotisme constitucional”, que tenia tanta consistència com a concepte que està més passat de moda que el còctel de gambes. Ara els progres audiovisuals han inventat el patriotisme de la roja. Aquest nou eufemisme és perfecte perquè permet al consumidor tradicional continuar esgargamellant-se cridant Ejpaña, Ejpaña fins al paroxisme, però obre la porta a un nou consumidor (i sobretot espectador, que és el que interessa) a qui afirmar “Jo estic amb la roja” no li grinyola gaire en la seva castigada consciència. Això sí, tots amb la selecció. Obligatòriament. Si no, podies ser insultat per qualsevol radiopredicador passat de voltes. Ampliant el concepte infantil a altres camps, resulta que cap català pot ser del Madrid ni cap madrileny del Barça, poso per exemple. En prenem nota i en diem… patriotisme totalitari? Durant l’Eurocopa, la cadena Cuatro s’ha fet nacionalista espanyola (o ja ho era?) i els seus presentadors (i presentadores) s’han manolodelbombitzat (o ja ho estaven?). Però, ha sigut només per patriotisme? Sí, pel de l’audiència. I la resta de cadenes estatals? Competint a veure qui estava més amb la roja i podia treure un puntet de share al veí. Sí, perquè la pàtria no deixa de ser un bitllet de color lila. Els que tenen una edat encara deuen recordar com l’Espanya franquista del 1964 va vendre la victòria contra la pèrfida Unió Soviètica: “Hemos vencido a las hordas bolcheviques”. Eren temps de mites com El Cordobés i Santana. Quaranta-quatre anys després hem escoltat expressions pàtries (però progres) que farien enrogir de vergonya el mateix Solís Ruiz i els mites són, salvant les distàncies, José Tomás i Rafa Nadal. Caldria preguntar a alguns que vostè i jo sabem si aquest espectacle ha sigut crosta o no. Senyors crostòlegs, va, ànim, que esperem les seves reflexions.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!