Totxanes, totxos i maons

Mediatització d’una tragèdia
Joan B. Culla i Clarà
(Publicat a l’AVUI del 24 de juny)

Començaré per repetir-me: l’acció militar israeliana que, el passat 31 de maig, avortà el propòsit de l’anomenada Flotilla de la Llibertat d’arribar a Gaza constituí un cúmul d’errors desastrosos amb un resultat injustificable des del punt de vista de les pèrdues humanes, i…  (n’hi ha més) 

… i catastròfic per a la imatge i els interessos del mateix Estat d’Israel. Dit això, ara que ja disposem d’una mínima perspectiva temporal i d’alguna informació més sobre els fets i el seu entorn, m’agradaria analitzar certs aspectes d’aquest entorn, que el dramatisme dels primers moments contribuí a eclipsar.

Si el sagnant assalt al vaixell Mavi Marmara tingué un impacte mediàtic tan gran entre nosaltres va ser, sens dubte, per la presència a bord de tres activistes d’aquí. Dos d’ells són membres de l’ONG anomenada Asociación Cultura, Paz y Solidaridad Haydée Santamaría, amb domicili a Leganés. De fet, el madrileny Manuel Tapial és (encara que utilitza el cognom matern) el fill del president-fundador de l’esmentada ONG, Manuel Espinar i, segons explica la pàgina web del grup, es traslladà a viure recentment a Catalunya, a Osona, per desenvolupar-hi una tasca militant amb l’ajut de la seva companya sentimental, Laura Arau. Per cert que, tot just arribat, Tapial ja publicà l’article electrònic La solitud de les persones de bé a Vic, pintant com a racista i xenòfoba la gran majoria de la societat vigatana…

Però no ens desviem del tema: qui és o era aquella Haydée Santamaría que dóna nom a l’ONG de Tapial i Arau? Una deixebla del Mahatma Gandhi o de la mare Teresa de Calcuta? Haydée Santamaría Cuadrado (1922-1980) va ser una guerrillera cubana, combatent de primera hora al costat de Fidel Castro, fundadora i dirigent del règim castrista (en particular, de la seva vitrina cultural, la Casa de las Américas) fins que va morir. Així les coses, resulta legítim preguntar-se: es pot ser pacifista i, al mateix temps, tenir com a patrona una guerrillera, impulsora de la revolució armada a tota l’Amèrica Llatina? Es pot exigir la llibertat per als palestins de Gaza i, al mateix temps, defensar la dictadura comunista cubana que afusella opositors i deixa morir presos en vaga de fam, una dictadura que des del 1959 ha empès a l’exili força més cubans que refugiats palestins no ha originat Israel des del 1948? És clar que, vistos els últims i senils deliris antiisraelians de Fidel, ja s’entén l’afinitat entre ambdues “causes”.

L’altre compatriota participant en la frustrada expedició a Gaza va ser el periodista valencià David Segarra. Periodista de quin mitjà? Col·laborador autoproposat de la cadena Telesur, l’intent de CNN bolivariana amb finançament veneçolà per mitjà de la qual l’histriònic Hugo Chávez pretén estendre a tota l’Amèrica Llatina el seu “socialisme del segle XXI”. Si la militància chavista de Telesur és inequívoca, si recordem que Chávez va trencar les relacions diplomàtiques amb Israel fa un any i mig mentre es llançava a un idil·li apassionat amb l’Iran d’Ahmadinejad, és fàcil imaginar-se quin deu ser el punt de vista de Telesur en relació als conflictes del Pròxim Orient. Per tal que es facin una idea: segons aquesta televisió, els soldats espanyols, o alemanys, o britànics, que es juguen la vida enfront dels talibans són part de les “tropas invasoras de la OTAN en Afganistán”.

Davant la sobtada fama del seu col·laborador, el director de Telesur, un tal Andrés Izarra, saltà sobre l’oportunitat propagandística que se li oferia i volà de Caracas a València per fer l’apologia pública de l’intrèpid David Segarra: “Ha pagado un alto precio por decir la verdad e informar con originalidad y creatividad”, va dir d’ell. En aquest cas, originalidad y creatividad deuen ser, d’acord amb el llibre d’estil de Telesur, sinònims de mentida i intoxicació. Ho afirmo perquè, en arribar a Istanbul, Sagarra i els seus companys afirmaren que, en l’abordatge, s’havien produït “16 o 20” morts, i que els israelians van llançar cadàvers per la borda…, una falsedat categòricament desmentida poc després pel primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. Així mateix, Sagarra i Tapial van manifestar –i alguns mitjans ho recolliren a tota plana– que els militars hebreus els havien “disparat a matar des de llanxes”. Doncs bé, les autòpsies fetes pels forenses turcs certifiquen que els morts van rebre trets disparats a 30 ó 40 centímetres de distància, plausiblement en el curs d’enfrontaments cos a cos, i no van ser tirotejats des de desenes de metres, com seria el cas si la versió dels activistes fos certa.

Arribats aquí, prego als lectors discrepants que no es precipitin: no intento criminalitzar Tapial, Arau i Segarra, ni convertir-los de víctimes en culpables. Em limito a explicar, amb dades públiques, quin és el seu perfil ideològico-polític, per tal de contextualitzar el paper que han jugat en la mediatització de la tragèdia del 31 de maig. Si, parlant dels Estats Units, llegíssim un atac ferotge contra Obama, ¿no fóra rellevant aclarir que l’autor era, poso per cas, un redactor de la ultraconservadora Fox News? A propòsit de la política lingüística a Catalunya, per exemple, ¿algú s’ha privat mai de subratllar que determinades denúncies, campanyes i esgarips procedien de la COPE, o del grup Intereconomía, o…?

Doncs exactament el mateix estic fent ara: explicar que, en relació a la flotilla, el nefast govern de Netanyahu la va vessar fins al capdamunt, sí; però que els testimonis que ens n’han arribat amb més força no eren d’observadors neutrals ni d’ingenus cooperants, sinó de militants notoris de l’antiisraelisme, de gent que sospira pel “principi de la fi d’Israel”. Ells tenen tant de dret a ser-ne com nosaltres a saber-ho.

(L’enllaç a l’article és aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!