Totxanes, totxos i maons

“L’Ajuntament de Barcelona ens acaba de descobrir que la capital catalana és la ciutat de les patates braves. Per fer-ho, ha posat en marxa una gran campanya de publicitat, d’aquestes que valen un dineral. De fet, ara no tan sols sabem que a Barcelona s’hi mengen patates braves -no en tenia ni la més remota idea-, sinó que és la ciutat de les “grans cultures” i de les obres d’una plaça que no s’acaben mai.”

Així començava l’article “Autoestima per decret”, de Salvador Cardús (vegeu-ne aquí el text complet), que acompanyat per l’habitual i sempre encertada il·lustració de Cristina Losantos -que una vegada més he afusellat indecentment per acompanyar aquest apunt- publicava ahir l’Avui. M’ha fet gràcia llegir-lo perquè coincideix bastant amb allò que jo mateix escrivia aquí fa dos o tres dies. (n’hi ha més)

Vegem-ne uns paràgrafs més:

“En un altre pla de discussió, seria interessant entretenir-se en el contingut de l’anunci televisiu. Per començar, em demano si l’estil impúdic, per banal, del crit “Visca Barcelona”, els responsables polítics se l’imaginen també per a Catalunya. Veurem el govern tripartit pagant una campanya amb l’eslògan Visca Catalunya, per fer créixer la complicitat, la sintonia i l’autoestima dels catalans? En segon lloc, la referència a les patates braves com a element d’identificació local, certament fa riure. Potser aquesta és la voluntat del publicista. Però, és només això? Més aviat, tot fa pensar en la voluntat explícita de prescindir de qualsevol element propi de la identitat local. En certa manera, ho corrobora quan es qualifica la capital catalana com a ciutat “de les grans cultures”. De moltes grans cultures? De totes? La pròpia, entra dins de les grans?

Aquesta campanya institucional de la capital catalana -perquè capital de les grans cultures no crec que li’n puguem considerar- crec que més que no pas resoldre cap problema, simplement el certifica. Quan fallen els lideratges, acudim al màrqueting. Quan falten les idees, es recorre a la propaganda. Quan la política sent el desafecte del ciutadà, paga uns actors perquè surtin per la televisió cantant les excel·lències de la ciutat. Gilbert K. Chesterton, al darrer paràgraf del seu llibre sobre George Bernard Shaw, escriu que “la humanitat mai no crea optimistes fins que deixa de fer gent feliç”. Una gran veritat que sembla que ara podem aplicar a Barcelona: el govern municipal necessita suscitar optimisme entre els barcelonins perquè ja no sap com fer-los feliços.”

——————————————————————————————

^{(Podeu accedir als anteriors “Per a la carpeta dels retalls” a través de l’arxiu de Categories que trobareu en la columna de la dreta)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!