Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La passejada pels voltants de l’edifici del Castell de Corbera em va fer evocar molts moments dels meus estius amb els pares i mon germà. En aparença tot és al seu lloc: el pati de les gallines, els safareigs, la caseta annexa, el jardí, el relleix de la façana -roca pura de la penya sobre la que descansa l’edifici- a tocar de la porta d’entrada en el que ens enfilàvem tots els nanos i des d’on saltàvem…

Vist des de fora el casalot no dóna gaires pistes sobre l’estat del seu interior tot i que pels pocs indicis que es poden percebre -portes i finestres- les perspectives no em fan ser gaire optimista. Aquests dies, mentre pensava en el que escriuria en aquest apunt que tanca la sèrie sobre la meva estimada Corbera creia que no em faria res poder entrar a veure l’estat actual de les sales i els passadissos….  (n’hi ha més)

Ara que ja ho he escrit, però, m’hi repenso. I em sembla que ja m’està bé el record que en guardo. Potser és millor que ho deixi així…

(vegeu els arxius adjunts del final de l’apunt; hi trobareu imatges de com era el Castell per dintre que mon pare conservava entre els seus papers)

Després de dinar -un magnífic àpat en la deliciosa companyia de la Clara, la Montse i els respectius marits, filles i fills- vàrem fer via cap al Pessebre Vivent. A les 6 de la tarda, gairebé negra nit, em va sorprendre l’enorme afluència de públic que s’aplegava a les portes del camí del cementiri. Un públic de totes les edats i procedències expectant a l’entrada i satisfet a la sortida per la qualitat de la representació que acabava de veure i viure.

No m’estendré molt més. Únicament diré que entre aquella representació inaugural de la nit de Nadal de 1962 i la del diumenge passat el Pessebre Vivent de Corbera ha fet un salt qualitatiu molt remarcable. El prestigi i la fama que ha assolit són, doncs, plenament justificats i guanyats a pols.

Entreu aquí per saber detalls de l’espectacle i el programa de representacions d’enguany i feu-me cas: per poc que pugueu, no us el perdeu. Poques vegades podreu veure un exemple millor d’aprofitament de l’orografia i del paisatge d’un indret -i de l’entusiasme dels seus habitants, que en són els actors- per fer vivent i proper el misteri de Nadal. 

Pel matí, mentre l’A. i jo féiem temps per trobar-nos amb els nostres amics passejant per Corbera Baixa, em van cridar l’atenció uns rètols instal·lats per l’ajuntament amb el plànol de la vila i unes quantes indicacions dels punts de més interès pels visitants.

Gairebé tots els indrets que jo coneixia de fa quasi mig segle s’aplegaven en unes zones marcades amb un color diferent i amb una llegenda clarificadora: “Nucli històric”.

Al vespre, quan tornàvem cap a Barcelona, anava passant revista a les emocions del dia i a les diferències entre aquell poble plàcid i silenciós que recordava dels estius de la meva joventut i la vila pròspera i en efervescència d’ara i intentava encaixar una imatge amb l’atra. Missió impossible perquè el pas del temps és inapel·lable i contra això no s’hi pot lluitar.

Encara ara hi penso: “Nucli històric”… I he d’admetre que poques vegades he vist descrita la meva condició de carrossa integral amb una expressió tan exacta, tan elegant i, alhora, tan contundent i inequívoca com aquesta.

“Nucli històric”. Uf!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!