Totxanes, totxos i maons

No sé si ho havia comentat aquí alguna altra vegada: m’encanta rentar plats. Rentar-los a mà, vull dir. I a pèl; és a dir, sense guants. I en quantitat; com més n’hi hagi, millor.

Després dels plaers que es deriven d’un bon dinar de festa a casa  –millor encara si és en companyia d’amics o coneguts (que això voldrà dir fato en abundància)–  m’agrada reservar-me per a mi sol el plaer de fer front a la pila de cassoles, ampolles a mig buidar, pots, paelles, forquilles, culleres, ganivets, gots, copes, tasses i plats de totes mides que, plens de greix i de restes de menjar, m’esperen escampats de qualsevol manera a l’aigüera i als marbres de la cuina per tal que els deixi, tal com es deia en l’època que fèiem el servei militar, en perfecte estat de revista.

L’he definida com un plaer, aquesta dèria meva, perquè, com tots els plaers, té bastants components de matèria prohibida. Ep, no penseu malament: em refereixo a que és una activitat que faig molt esporàdicament perquè va contra la voluntat de l’A. O, més exactament, contra la seva consciència ecològica ja que em diu que amb l’aigua que faig servir en una sola rentada a mà n’hi hauria per mitja dotzena, o més, de sessions amb el rentaplats. Segurament deu tenir raó (bé, l’A. SEMPRE té raó) però… què hi farem, no?

El Nadal d’enguany  –divendres passat–  va ser un d’aquests dies de rentar els plats. Érem sis a dinar i, per tant, s’havia generat una quantitat de material prou satisfactòria com perquè la temptació em vencés. A més a més, tot just havent dinat tothom va marxar i em vaig quedar sol a casa així que no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig posar a la feina.

Com sol passar amb els plaers prohibits, ho vaig fer amb plena dedicació i coneixement de causa. És a dir, com que no en tenia prou amb el que acabàvem d’embrutar, vaig obrir el rentaplats i vaig afegir a la pila els estris del dinar i del sopar de la vigília.

Immediatament em va venir a la memòria una situació similar de fa molts anys que va quedar, diguem-ne, immortalitzada en un conte que vaig titular “Nocturns” i que descrivia les elucubracions d’un personatge més o menys de la meva edat que després d’un àpat amb la seva muller i una parella amiga (una cosa lleugera: faves, peus de porc amb cargols i pastís de xocolata) es tancava a la cuina per rentar tota la platada amb l’acompanyament al walkman d’una casset amb onze Nocturns de Frédéric Chopin interpretats al piano per Claudio Arrau.

Com que els temps canvien cosa de no dir, aquesta vegada vaig portar a la cuina l’iPhone i els altaveus i vaig buscar a Spotify una versió íntegra amb els vint-i-un Nocturns que va escriure el músic polonès. I tan bon punt van sonar les primeres notes em vaig posar a la feina. Els resultats els podeu veure en la imatge que encapçala l’apunt i en les dues que trobareu aquí sota:

Una hora i mitja després, quan la feina va quedar enllestida em va picar la curiositat per recuperar aquell conte que havia escrit molts anys enrere. Vaig enfilar-me a l’altell per agafar la capsa-arxivador on el guardava i el vaig llegir. L’experiència em va sorprendre gratament perquè a) no acostumo a rellegir textos meus antics, i b) si alguna vegada no tinc més remei que fer-ho el resultat sol ser força decebedor: no m’agrado gairebé mai.

En aquesta ocasió, però, he sortit bastant satisfet del resultat. És, potser, el conte més llarg que he escrit mai  –setze pàgines escrites i impreses amb Amstrad—  i porta data de juny-juliol de 1989. Cosa que em fa pensar que l’àpat d’aquell dia deuria ser el de Sant Joan, el meu sant, i que la redacció em deuria ocupar un parell o tres de setmanes. Sobre els detalls de l’argument no m’estendré ara. Miraré si el puc passar a un format que pugui copiar directament en un apunt, o en uns quants, i si no, res. Em fa molta mandra tornar-lo a picar i estic segur que a mitja feina ho deixaria córrer.

El que sí que recordo sobre aquell conte és que l’A. m’ha recordat moltes vegades que havia escrit un magnífic tractat sobre la manera de rentar els plats. Dit altrament: que la teoria la domino gairebé amb virtuosisme; pel que fa a la pràctica, però, ja he expressat més amunt les seves reticències de caire ecològic. Almenys.

Acabo l’apunt amb la reproducció de dos fragments d’aquells Nocturns de fa vint-i-sis anys. D’aquella època que, segons deia García Márquez, tots érem joves, feliços i indocumentats. Vejam si us fan el pes:

“Els fregalls, com els bistecs, li agraden en el seu punt just. Ni massa nous, que costen de doblegar i d’adaptar a les formes corbades dels plats i dels gots, ni massa usats, que aleshores agafen consistència de pelleringa, perden poder abrasiu i fan una mica de fàstic d’agafar. El millor sistema que coneix per comprovar la idoneïtat d’un fregall és netejar una forquilla que estigui bruta amb restes d’ou. Si amb un parell de passades els costats interiors de cada una de les puntes queden nets vol dir que la consistència del fregall és la bona. Si no, el millor és canviar-lo. Té calculada la vida d’un fregall en un mes aproximadament: la primera setmana per estovar-lo, les dues següents per utilitzar-lo a ple rendiment i la quarta per acabar d’aprofitar-lo fins que comença a esfilagarsar-se.”

I l’altre, per acabar: “És potser el contrast de temperatures entre l’agua calenta i la freda en la pell de les mans el que li proporciona aquella sensació de plaer i de benestar. El canvi de textures també hi deu tenir alguna cosa a veure, segurament. Passar sense transició de l’aigua de la pica, plena de bromera calenta i relaxant, al raig directe i fred de l’aixeta és un dels plaers secrets de rentar plats. Per això mai no ha volgut fer servir guants, ni en els dies més crus d’hivern…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!