Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un matí magnífic, el d’ahir. Per una banda els bons amics C. i R. ens varen fer arribar un sobre ple d’informació sobre les obres i els artistes que d’aquí a deu dies contemplarem en algunes esglésies i museus de Florència en el que serà el nostre segon cap de setmana de tardor a la Toscana (vegeu aquí).
Se’ns gira feina, doncs, per llegir i preparar el viatge però val la pena tot plegat quan tens la sort d’anar amb gent que hi entèn. L’A. i jo dedicarem els propers dies a estudiar els papers i, un cop allí, escoltarem atentament les explicacions enteses de la C. i els comentaris plens de fina intuïció del R. Profit i plaer: una òptima combinació. (n’hi ha més)
El segon motiu per considerar el d’ahir un matí magnífic va ser l’arribada de “Misteriosament feliç”, l’últim llibre de poemes de Joan Margarit.
(És curiosa la coincidència en la felicitat de dos llibres de poesia que s’acaben de publicar entre nosaltres: aquest i “Moments feliços”, d’Oriol Izquierdo (vegeu aquí). Armes contra la crisi, en podríem dir…)
Al vespre vaig deixar momentàniament de banda la lectura sobre Giotto, Lippi, Botticelli, la Santa Croce i la capella Pazzi i em vaig capbussar en el món càlid i sensible del vell poeta arquitecte:
L’ÚLTIM SENTIT: “Hi ha boira i és de nit. Des de l’insomni veig / tota la fosca que m’està esperant / posada com una au damunt el que he perdut. / He obert la finestra. Es dissipa la boira. / No podria oblidar tot el que et dec: / l’últim sentit de la paraula amor. / Brutal de tan exacte, el cel de nit.”
BANDONEÓN: “L’harmònium litúrgic de carrer, / l’orgue alemany més pobre, / va embarcar amb els emigrants, / que el van portar als bordells de Buenos Aires. / Igual que un capellà que ha apostatat, / allà va arrossegar-se per històries / de soledat i de melancolia. / Sempre he estimat els tangos, que escoltava / quan era un nen, les tardes de diumenge, / amb el pare i la mare que els ballaven / amunt i avall pel passadís de casa. / Són la veu d’una èpica perduda, / amb el ‘bandoneón’ arrossegant / lletres que parlen dels amors culpables. / Els qui ballaven en el passadís / ara ja són dintre d’un tango. / Misteriosament feliç el cantusseja / un vell provant un pas de ball en atansar-se, / amb un somriure, a la Desconeguda.”
(Del llibre “Misteriosament feliç”, de Joan Margarit, editat per Proa)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!