Totxanes, totxos i maons

Aquest cap de setmana he enllestit la meva segona lectura de “Maletes perdudes”, de Jordi Puntí. Una magnífica novel·la sobre la qual ja m’he pronunciat de manera entusiasta aquí i també aquí.

En aquesta nova excursió per les seves quatre-centes pàgines i escaig he pogut comprovar que, contra el que passa tantes vegades, l’autor ha sabut acabar la seva història amb…  (n’hi ha més)

… amb la mateixa (o més) intel·ligència, sensibilitat i talent amb què ha començat i després ha anat desenvolupant el seu argument.

La història del nen Cristóbal, que ocupa les quinze pàgines finals, és un colofó extraordinari, una repuntada encara més amunt en una novel·la que transcorre en la seva totalitat per nivells altíssims d’excel·lència i que demostra (o almenys això és el que em sembla a mi) que “Maletes perdudes” és una novel·la que perdurarà anys i anys en el cànon dels grans textos de la literatura catalana.

Per cert, estic segur que molts de vosaltres ja haureu captat -si heu llegit la novel·la, és clar- que la il·lustració de l’apunt d’avui fa referència a un dels escenaris on es desenvolupa l’acció de “Maletes perdudes”: una aula de l’antiga Casa de la Caritat de Barcelona durant els anys 40 del segle passat. Interpreteu-ho com el meu petit homenatge de lector admirat a Jordi Puntí.

* Un peculiar matí de diumenge. En un espai de tres hores he pogut contemplar Barcelona des de dalt aprofitant dues talaies naturals: a les 8 del matí, en plena passejada diària pel Parc Güell, des del Turó de les Tres Creus i cap a les 11, aprofitant un petit passeig en Vespa amb l’A., des de les proximitats del Castell de Montjuïc. El dia bé que s’ho valia: el cel cel estava radiant i la visibilitat a llarga distància era força clara. Que n’arriba a ser, de bonica, la meva ciutat bandarra (Terenci dixit)…

* Bebe. Després de l’entusiasta article de Pep Blay a l’Avui del dissabte (vegeu-lo aquí) i de demanar al noi gran de casa la seva opinió -mooolt menys entusiasta, per no dir negativa- sobre la senyora Bebe (vegeu aquí la seva pàgina web) dedico les meves passejades terapèutiques pel Parc Güell del dissabte i del diumenge a escoltar per l’iPod els dos discos que fins ara ha tret aquesta mossa: “Pa fuera telarañas” (2005) i “Y.” (2009). Sense arribar a l’arravatament el meu veredicte es decanta més cap a la banda de l’elogi de l’amic Blay que no pas cap al rebuig del meu fill. Crec que aquesta mossa té alguna cosa especial que fa que t’hi enganxis per poca atenció que li dediquis.

* Gran resultat a la F-1. En Pedro, un dels nostres, ha quedat setè a Hungaroring, un gran resultat. Llàstima que en Jaume trenqués el motor tot just començar…  Pel que fa a la colla de comentaristes de TV3 dues coses: a) una vegada més torno a dir que NO CAL ESTAR XERRANT TOTA L’ESTONA, i b) l’amic Rosés necessita urgentment unes llargues vacances; cada vegada que li donen entrada ens fa patir per quina una ens esquitxarà.

* Premsa: primer cap de setmana sense doblet. Ja ho he decidit: aquest cap de setmana he deixat de comprar El Punt. I així seguiré. Amb l’Avui vaig perfectament servit, si més no ara com ara. Francament, ja començava a estar fart de comprar dos diaris repetits. Almenys pel que fa a les seccions que a mi m’interessen.

* Castells i Carme Chacón. Ja que parlo de l’Avui no puc deixar de banda la impressió que m’ha fet l’entrevista amb el Conseller Castells en la qual anuncia que no es presentarà a les eleccions i lamenta la servitud del seu partit -el PSOE de Catalunya, l’antic PSC- al PSOE d’Espanya. I qè es pensava? Que els nens vénen de París? Qui ho té clar, en canvi, és la seva correligionària Carme Chacón -que, per cert, té un preciós contrapet: “Charme Cacón”-, una dona que suscitaa les admiracions més desaforades dels espanyols i que ja fa temps que va entendre que el seu futur és allí i no aquí. Que se la quedin, doncs, i que els faci bon profit.

* “Mentre duri l’agost”, de Carles Ribera, a l’Avui. L’article, de traca i mocador, està dedicat a l’ofrena que el diumenge passat el Rei va fer a l’apòstol Sant Jaume i comença dient: “Quan un cap d’estat parla en públic a una estàtua d’alabastre policromada i espera que l’estàtua l’escolti és que no anem pas bé. Això sense entrar a valorar si en un cas com aquest hi ha algú que no acaba de girar rodó. Digueu-me irrespectuós, digueu-me irreverent, digueu-me cul d’olla, però si hem de ser seriosos hauríem de renunciar ara mateix a formar part d’una comunitat política que recorre a la superstició i a l’esoterisme per intentar resoldre els seus problemes polítics i econòmics. O, com a mínim, hauríem de plantejar sense més dilació si un individu així pot ser el cap de colla.” i continua aquí. Feu-me cas, no us el perdeu.

* “Bisbes i toreros”, de Salvador Cardús, també a l’Avui, és clar. Llegiu-ne un fragment per què vegeu el pa que s´hi dóna: “… no acabo d’entendre ben bé això de la dignitat i els sentiments dels animals. Les ciències socials estan obsessionades a relativitzar tota mena d’antropocentrisme i, no cal dir-ho, d’androcentrisme, i després quedem atrapats en aquesta ridícula antropomorfització dels animals que duu tanta gent a maleducar les bèsties aviciant-les tant o més que els propis fills, que ja és dir.” Si l’amic Cardús us ha enganxat podeu llegir el text complet aquí.

* Sobre els atletes catalans. He seguit molt per sobre els europeus d’atletisme. Tot i això m’ha semblat veure un parell de coses que no m’han agradat gens: l’entusiasme espanyolista dels locutors de TV3 (sobretot els que parlaven des de l’Estadi) i el pèssim i esgarrifós nivell del català que parlen -quan no van directes al castellà- els atletes que figura que són nascuts i que viuen a Catalunya. Se’ls busquen a mida, potser?

* Temporada alta per La Banda del Coche Rojo. Tres nits seguides de concert -a Santa Eulàlia de Ronçana, l’Espluga de Francolí i Caldes de Malavella- han estat el pòrtic d’un mes d’agost amb dotze actuacions ja compromeses. El noi petit de casa, guitarrista de la banda (vegeu-los al My Space), està en plena temporada alta. Pren-t’ho amb calma, cuida’t i a resistir, nano. Tu rai, que ets jove.

* “Cutre” Rajoy. Perdoneu la incorrecció lingüística però és que no se m’acut cap qualificatiu més adient que el de “cutre” per referir-me al video de salutació de Mariano Rajoy a la seva caterva tot ple de referències als toros d’Osborne i amb el pinxo circulant sense cinturó de seguretat. Veient això sembla mentida que encara hi hagi qui tingui dubtes a l’hora d’engegar Espanya a pendre vent…

* Carretero, Laporta, Puigcercós: tres Joans. Miro l’excel·lent entrevista a Vilaweb TV (vegeu-la aquí) de quasi una hora que Vicent Partal li fa a Joan Laporta. Pel que es pot veure sembla que el líder de Democràcia Catalana porta la lliçó bastant ben apresa. Que duri. L’endemà Joan Carretero diu que el 15 de setembre proposarà als altres dos Joans -el Laporta i el Puigcercós– que es presentin sota una candidatura unitària. Va pela a que no.

* Sanchez Llibre la caga (una vegada més). Primer partit oficial de l’Español i primeres animalades dialèctiques del seu inefable president. Aquesta vegada carregant contra l’Ajuntament de Barcelona i embrutant el Gamper amb la seva tonteria habitual.

* Viatge (mental, de moment) a Roma. Passo la tarde del diumenge submergit en apunts, mapes, guies i llibres sobre Roma. La ciutat que d’aquí a un mes visitarem l’A. i jo. És evident que l’eix format per Piazza Navona, el Panteó i la Piazza di Spagna és el moll de l’os de la ciutat barroca i renaixentista que és la que més ens interessa conèixer durant els sis dies que ens hi estarem. I abans, des del dia 18, com una simfonia: Viterbo, Orvieto, Perugia, Asis, Urbino, Foligno, Spoleto, Tivoli, Frascati… És a dir, la bella Umbria de punta a punta, un tast de les Marques (Urbino) i el vell Lazi… Itàlia, música celestial…

* Twitter. Continuo sense trobar-li la gràcia a això del Twitter. Jo, però, persevero. Fins que ho acabi d’entendre… o me n’afarti. Que tot podria ser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!