Totxanes, totxos i maons

L’altre dia em vaig assabentar que a Barcelona s’havia fet la sessió final d’un concurs infantil i juvenil de lectura en veu alta i vaig pensar que qui l’havia organitzat havia tingut una magnífica idea.

Potser són reminiscències dels meus anys de radiofonista però sempre m’ha agradat llegir en veu alta i crec, a més a més, que no ho faig pas malament. De fet, la meva experiència diu que per poc bé que es triï el text i el moment el més normal és que als pocs segons de començar la lectura es faci el silenci i l’atenció de la concurrència se centri en la màgia de les paraules transmeses per la veu.  (n’hi ha més)

I no em refereixo únicament a la lectura col·lectiva -una persona que llegeix davant d’un auditori que escolta-, em refereixo també a la lectura individual no silent. Al fet de llegir en el que podríem definir com “veu alta interior”. I, si pot ser, bellugant els llavis, pujant i baixant la remor del to i fins i tot movent el cap i el cos. Jo ho faig de vegades i puc assegurar que el resultat final paga la pena.

Ben mirat això no és més que retornar el llenguatge literari a la seva dimensió original que era l’oral. Abans de la invenció de la impremta i, per tant, abans de les convencions com l’accentuació, els signes ortogràfics, la separació entre les paraules o l’articulació en paràgrafs, els textos eren de molt difícil interpretació si no se’n feia la lectura en veu alta. Si no es retornava al que podríem denominar “llenguatge natural”.

Aquest és un dels assumptes sobre els quals vaig demanar que me’n parlés l’escriptor Joan F. Mira en la llarga entrevista que vaig fer-li fa un parell de setmanes i que aquests dies estic transcrivint. I li ho vaig preguntar perquè em semblava que aquesta dimensió oral és un dels components importants de la seva obra. Si més no dels seus llibres de maduresa.

“Borja Papa”, per exemple, és una novel·la que funciona d’una manera tan especial perquè, de fet, el protagonista -el Papa Roderic Borja- no “l’escriu” sinó que la dicta a algú que recull les seves paraules. L’encert en la tria d’aquest efecte i la mestria amb què Mira l’aplica fa que si el llegim en veu alta interior el text creixi i adquireixi tot el seu sentit. El mateix diria d'”Els treballs perduts” i de “Purgatori”.

Tot això que acabo de dir ho entendrà de seguida qui segueixi l’article setmanal de Joan F. Mira a la revista El Temps (jo, de fet, començo la revista a l’inrevés: per la darrera plana que és on hi ha l’article del mestre) i, molt especialment, el de la setmana passada, que em sembla un exemple claríssim del que acabo de dir. Es titula “El color de l’univers” i comença així:

“Suposem que era a l’hora de l’alba, i l’heroi de la narració, contemplatiu, mira des d’un balcó com s’acaba la nit. La llum nova de l’horitzó ascendia, la negror de la volta del cel esdevenia a poc a poc grisor blavosa, i des de la ratlla del mar ja ben clara un color malva i verd-i-blanc s’escampava per baix i pujava, potser el color de l’univers, tal com havia llegit feia poc en articles de ciència al diari: això i alguns llibres de ciència i cosmologia per a lectors no científics eren la seua lectura recent. I mentre la seua dona llegia versos grecs, la teogonia, l’origen dels déus, ell mirava d’entendre la cosmogonia i la substància primera de què està fet l’univers, ja que la substància de la història no la podia entendre i havia coinclòs que, quan els astrònoms naveguen entre l’estètica i la teologia és quan la seua ciència li resultava més fascinant, amb gran escàndol, suposava, del seu amic i admirat professor Lapiedra, astrofísic humanista però refractari a qualsevol especulació que no es poguera expressar en una fórmula escrita en una pissarra o en un full de paper: ell sempre havia pensat que la metafísica era una branca poètica o abstracta de la literatura i el seu amic pensava que no era res si no era matemàtica…”

I així acaba (em deixo la part central):

“… Va passar el primer autobús que imaginà quasi buit, només dos o tres viatgers amb el cos ple de son que han d’entrar a treballar molt de matí; passaren també els primers cotxes travessant el pont, devien escoltar per la ràdio les primeres notícies del dia, violentes o buides. Passa un taxi amb el pilot verd encès buscant clients pel carrer sense vianants, qui podria esperar un taxi en aquesta avinguda deserta si no era algú que tornava a casa després d’una nit d’amor amb final trist, adéu que he d’anar-me’n abans que es faça de dia. I en tot cas el color real de l’univers, començant pel que tenia més a prop, que era el de l’aigua d’aquella mar i el de l’aire d’aquella ciutat, el color dels carrers i el dels cervells, dels edificis o bonys estrafolaris que apareixien ja a la seua vista amb perfils monstruosos de crustacis, el color dels ciutadans i els governs de València i d’Espanya i d’Europa, el color dels diners infinits que circulen i volen per l’aire, i sobretot el del gust pervertit i el de la moral corrompuda que s’escampen com un aire pudent, tendeix irremissiblement al “couleur caca d’oie”, caca d’oca, o gos com fuig, que cantà Jacques Brel fa molts anys en una cançó memorable.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!