Totxanes, totxos i maons

Dedico els tres últims dies d’aquest mes d’agost tan especial que m’ha tocat de viure a fer realitat el desig que expressava en el meu apunt del 29 de novembre passat: passejar amb l’A. pels carrers de la part antiga de Tolosa de Llenguadoc a poc a poc, sense presses ni neguits. Gaudint del plaer de sentir-nos l’un al costat de l’altre després de tants i tants anys de convivència.  (n’hi ha més)

Cap al vespre del primer dia -dimarts-, quan som a l’hotel preparant-nos per anar a sopar em truca tot excitat el doctor R., amic de casa des de fa també una pila d’anys tot i la seva condició de perico i antibarça.

Em diu que ja ho sap, que sóc lluny, i a més a més resulta que està conduint però no resisteix la temptació de fer-me saber de seguida la notícia que acaba d’escoltar per la ràdio del cotxe: el president del govern espanyol acaba d’anunciar que el substitut de José Montilla al capdavant del ministeri d’Indústria serà l’alcalde de Barcelona, l’inefable Joan Clos.

Em quedo lògicament atònit i em sap greu no tenir a mà més detalls per acabar de fer-me una idea completa de com ha anat la cosa. La meva primera reacció, però, és pensar que en aquesta vida tot s’encomana i que després de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero les "maragallades" han deixat de ser patrimoni exclusiu del nostre entranyable President.

Déu meu! L’alcalde Clos, el gestor d’aquell Fòrum que havia de resoldre no sé quants problemes del món i part de l’estranger i que als únics que els ha resolt la vida han estat els promotors immobiliaris de la zona, l’home que ha fet de Barcelona la ciutat de la perpètua samba designat per dirigir la indústria, el comerç, el turisme i les telecomunicacions d’Espanya. O de les Espanyes, com li agrada dir a l’encara President de la Generalitat.

Això si que és un torpede directe a la línia de flotació del "Gobierno de la Nación".

Ara sí que ens tindran mania a Espanya. I amb raó, pobres…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!