Totxanes, totxos i maons

Són com les orenetes: missatgeres avançades d’una primavera que, a estones, ja gosa treure el nas. Cada any se les comença a veure per aquesta època. Pels volts de Sant Medir. Per això jo ja fa temps que els he posat un nom: les avançades de Sant Medir.

Al principi la seva presència és fugaç, cosa que no vol dir que passi desapercebuda. Ben al contrari. Tenim els ulls massa acostumats als colors foscos dels vestits de l’hivern. Bufandes fins a la punta del nas, abrics llargs, jerseis de llana, botes altes, pantalons…

I de cop i volta, un bon dia esclata just davant nostre l’espurna inesperada d’una samarreta groga de màniga curta, d’un minivestit verd poma o del primer melic que ens fa l’ullet tot proclamant als quatre vents que s’apropa el temps de germinar i florir.  (n’hi ha més)

De primeres diries que es volen barrejar amb la gentada que ocupa la part central del passeig (posem que som a la Rambla), com si es camuflessin. Però és una impressió falsa. I ho tens molt clar quan al cap d’un moment irrompen davant del teu camp visual amb la força despreocupada dels pocs anys (“Qui no té seny, no té fred”, sol dir en aquests casos l’A. amb la seva demostrada capacitat de condensació conceptual).

Aleshores, com una nova versió del patriarca Moisès davant d’un mar Roig de grisor i de roba gruixuda, parteixen en dues meitats exactes la boira trista de l’hivern i per allí on passen -amb les seves gambades agressives, ingènues i carregades de futur (com diuen que va la poesia)- el miracle de la primavera es fa presència corpòria i pren, durant uns instants, carta d’oficialitat.

Jo, aturat damunt de la Vespa i amb el casc posat, observo l’espectacle discretament, fent veure que no veig, mentre espero el canvi de llums per reprendre la ruta. Al següent semàfor m’aturo novament i, nàufrag, torno a buscar la glòria efímera d’un tros de pell fins fa poc oculta sota capes de llana. Si la troballa es repeteix amb èxit dues o tres vegades en el mateix trajecte no falla: sé que ha arribat el moment de donar la meva benvinguda admirada i silent a una nova tongada d’avançades de Sant Medir. Una més de la meva biografia.

Després, aprofitant la inèrcia del mateix gest amb què acciono l’embragament per posar primera m’alço la visera del casc i quan ja he fet la transició de segona a tercera m’abaixo una mica la bufanda que em tapa fins a mig nas.

A tocar de Sanllehí la decisió està presa: les avançades de Sant Medir ja són entre nosaltres i això ha de quedar enregistrat a les Totxanes. Com en la majoria dels casos començo per buscar mentalment la frase amb què obriré el text. Estic de sort: en aquest cas la tinc claríssima.

Començaré dient: “Són com les orenetes: missatgeres avançades d’una primavera que, a estones, ja gosa treure el nas…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!