Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Serà una mania, ho admeto, però quan un disc m’interessa vull comprar-lo així que surt. No vint dies després. I això és el que falla en els discos catalans. O almenys en la majoria dels discos que a mi m’interessen.

Certament quan Els Pets, Lax’n Busto o Maria del Mar Bonet treuen disc nou aquest problema no existeix. Però el món no s’acaba amb els que ocupen la primera fila.  (n’hi ha més)

Ara mateix estic vivint un cas com un cabàs. Des del dia 2 de febrer figura que Mazoni ha tret al carrer el seu nou disc “Eufòria 5 Esperança 0”. En conseqüència fa dos dilluns -el mateix dia 2- vaig anar a can Castelló i a Disco 100 (en casos com aquest ja no perdo el temps anant a l’FNAC) i en les dues botigues la conversa va ser idèntica: “Teniu el nou de Mazoni?”, pregunto ple d’eufòria i esperança. “Per l’ordinador consta que ja ha sortit” “Fantàstic! Me n’emportaré un, doncs” “Ui, l’ordinador diu que ha sortit… però a la botiga no el tindrem fins d’aquí a deu o quinze dies”. I després m’expliquen una milonga entre Bankrobber, la discogràfica que edita el disc, i no sé quina empresa de distribució que li fa la llesca.

Abans d’ahir hi vaig tornar i l’escena es va repetir a les dues botigues.

És a dir, que entre que el disc “surt” al carrer i “arriba” a la botiga pot passar qualsevol cosa: som a 11 de febrer i del disc de Mazoni no hi ha cap rastre.

Em pregunto què passarà amb les properes novetats catalanes que m’interessen: “Fonografies”, de Víctor Bocanegra, “Un cafè, setanta matins”, d’Élena, i el debut discogràfic d’Anna Roig i L’ombre de ton chien (vegeu aquí).

¿Sóc l’únic que té aquesta mania? ¿Tan difícil és el que demano? Si una colla de joves emprenedors vulgués muntar un negoci de venda ràpida de discos en mi tindria un client fix. Us ho asseguro.

La solució de comprar discos per internet tampoc funciona en aquests casos. Ara mateix per iTunes es poden comprar el dos discos anteriors de Mazoni però no pas el nou.

I l’alternativa que la bona gent d’Enderrock va posar en marxa en la botiga de la seva pàgina web ara com ara és plena de teranyines (vegeu aquí).

Posats en misèries em ve a la memòria el cas d’un cantautor valencià -blocaire de MesVilaweb per més detalls- al qual vaig escriure perquè em digués on dimonis estava a la venda el seu disc a la ciutat de Barcelona. La resposta em va deixar de pedra: em donava l’adreça de dos o tres casals llibertaris on el trobaria sense problemes. Això no és seriós…

El noi gran de casa, que d’aquestes coses hi entèn una mica, em diu que un dels factors que contribueix a aquesta penosa situació és l’estultícia de molts dels responsables de compres de les botigues, que davant d’un disc català i desconegut es tanquen en banda. “Això ningú ens ho demana”, solen dir. Doncs jo ho tinc molt clar: és qüestió d’emprenyar cada dos dies.

Comprar un disc el mateix dia que surt. ¿Tan complicat és el que demano?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!