Totxanes, totxos i maons

Encara que no ho sembli a casa ja som a Sant Jordi. Vull dir que, com cada any per aquestes dates, els qui ens dediquem a parlar de llibres en els mitjans comencem a viure de ple el fenomen de Sant Jordi i tot el que comporta.

Els paquets amb novetats de les editorials arriben més sovint que la resta de l’any i, en conseqüència, les piles de llibres damunt la taula i les cadires del despatx comencen a tenir un volum considerable.

I amb les novetats editorials arriba també la temporada alta dels premis literaris i de les presentacions de llibres. Dues feines -la de jurat de premis i de presentador de novetats- que durant bastants anys de la meva vida de crític he fet amb molt de gust (i amb molt bons records) però que un dia de finals de 2002 vaig decidir abandonar perquè ja no donava l’abast.

Ara els únics jurats en els que col·laboro són els dels denominats “premis de la crítica”, que es concedeixen a llibres ja publicats. Uns llibres que, per tant, en la majoria dels casos ja he llegit i que tenen un nivell de qualitat superior al de la majoria.

Pel que fa a les presentacions de novetats la meva opinió personal -tan discutible com es vulgui, és clar- és que són uns rituals adreçats principalment a elevar la moral de l’autor (els amics i parents del qual generalment ocupen les tres quartes parts de l’auditori) i a justificar la promoció de l’editorial però amb ben poca difusió efectiva en els mitjans de comunicació.

Com que en el moment que vaig decidir retirar-me de les dues feines vaig fer-ho amb una certa solemnitat per mitjà de cartes als organitzadors dels premis amb els que estava relacionat i a les editorials amb les que tenia més contacte (algú em va preguntar si és que me’n passava alguna de grossa; un altre que si em retirava per escriure una novel·la o les meves memòries) he volgut mantenir la meva decisió ben ferma i crec que ho he aconseguit.

El proper mes d’octubre es compliran vint anys justos de la publicació de la meva primera crítica literària al suplement cultural del diari Avui. Són ja molts anys i, francament, no amago que estic rumiant la possibilitat d’aprofitar l’aniversari per tancar aquesta etapa de la meva vida, deixar tots els articles, col·laboracions, classes i altres feines que encara faig i dedicar-me a llegir altres llibres que no siguin els de rabiosa novetat i a escriure.

I, sobretot, dedicar-me a fer una pila de coses que des de fa massa temps li dec a l’A. i que no fem perquè el meu segon ofici -el primer, la feina amb la que, de fet, em guanyo la vida em té totalment enganxat de dilluns a divendres- m’ocupa tot el temps de lleure dels caps de setmana.

Coses ben normals, no us penseu, i que cada vegada m’atrauen més com anar al cinema, veure exposicions, passejar o, senzillament, no fer res. Anar fent-nos grans plegats, aquella santa i jo. Amb salut, calma i bona companyonia.

Tot això, és clar, fins al dia que arribi (si arriba) el primer nét. Ui, aquell dia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!