Totxanes, totxos i maons

“Somio un país en el qual des dels comandaments a distància dels televisors de les cases hi hagi accés lliure a tots els canals, també els de pagament. I que cadascú, tot i aquesta manca absoluta d’entrebancs, entri només en aquells canals als quals està abonat. Per una raó ètica, perquè sap que, moralment, als altres no hi pot entrar. Aquest és el model de societat que m’agradaria deixar-li la meva filla.”

Aquestes paraules no són meves, són d’un vell amic i coblocaire de MesVilaweb que jo estimo especialment i del qual sempre aprenc coses. Me les deia no fa gaire tot parlant del futur i avui em fan pensar que el trajecte fins a la independència és un procés en el qual és necessari, i tant, que existeixi una base popular i una articulació política ben sòlides, però que sobretot ens posa al davant una exigència molt més alta: una exigència moral.

És evident que obtenir la independència per anar a un model que acabi sent un calc del que hem deixat enrere no és l’objectiu a assolir. Ja vàrem fracassar una vegada, ara fa trenta anys, quan la Generalitat va voler posar en marxa una funció pública pròpia, a la catalana, ben descontaminada dels vicis espanyols i, vistos els resultats, no ens en vàrem sortir gens. Potser no era el moment…

És clar també que la crosta de ronya que portem adherida després de tants i tants anys d’“empresa común y destinos compartidos” ens ha de passar factura necessàriament i que això demana de tothom un esforç suplementari que no podem defugir. Ara ja no.

Un esforç suplementari que anirà al costat d’una nova estructura política, econòmica i social, però que necessita com l’aire que respira una dimensió ètica que li doni sentit i que ens proporcioni a tothom el marc de referències dintre del qual hem de funcionar.

I no ens enganyem: aquest referent no és un futurible. Ens cal des d’ara mateix. Per una raó molt senzilla: per preservar intacte l’entusiasme. Perquè necessitem mantenir ben ferma la certesa que la independència és possible, que la tenim més a prop que mai… i que és un compromís que ens involucra a tothom en el camí de la qualitat i de l’excel·lència.

S’acosten dies -de fet, ja hi som- en què veurem els líders independentistes (els tres tenors Joans i tots els que vindran) fent la puta i la ramoneta política amb els mateixos mecanismes que coneixem de tota la vida. No deixa de ser lògic, al capdavall: venim d’on venim i no s’hi pot fer res.

El que encara no tenim col·lectivament assumida, però, és l’autèntica novetat de tot el procés que ens ha de portar a ser amos dels nostres destins. Ens falta la figura exemplar, la imatge on enmirallarnos-hi, el model de rigor que per damunt de la brega partidista -legítima, d’altra banda- ens inoculi l’entusiasme per construir aquesta societat neta, endreçada, amb valors clars, rigorosa i adulta tan bellament representada per la metàfora del comandament a distància del meu amic.

No parlo de cap cabdill. De fet, ni tan sols és necessari que sigui una sola persona, aquest referent. Pot ser un sanedrí. Però en tot cas, un sanedrí de gent d’excel·lència tan indiscutida com indiscutible.

Aquesta gent existeix. I estic segur que molts lectors d’aquest apunt pensen en noms i cares concretes. Seria gent del tipus que jo defineixo com “persones a les quals els compraria un cotxe de segona mà”, gent que en la majoria dels casos no conec personalment però que per allò que veig que fan i que diuen me’ls crec i procuro imitar-los.

Jo els vaig posant en una llista (són la meva dèria) que vaig fent a poc a poc i que titulo “Cervells ben moblats”. Ara ja depassa la vintena de noms. Perquè vegeu a què em refereixo en aquesta homilia dominical que us acabo d’etzibar us en deixo anar uns quants. Els que jo triaria, vaja: Jaume Cabré, Miquel Calzada, Pep Guardiola, Joan Francesc Mira, Quim Monzó, Joaquim Maria Puyal, Sebastià Serrano, Joan Solà, Mònica Terribas…

I el millor de tot és que n’hi ha més. Bastants més.

Amunt els ànims, doncs. I a no defallir. Que en això també els passem la mà per la cara, als espanyols.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!