Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Giorgione i un nen soldat (lectures del cap de setmana).
Aquest cap de setmana m’he cruspit un parell de novel·les d’allò més interessants. Per ordre cronològic de lectura, la primera es diu “Giorgione a Castell Margarit” (vegeu aquí) i l’ha escrita Frederic-Pau Verrié, historiador, museòleg, activista cultural, erudit, enamorat d’Itàlia i una llarga llista de devocions més que m’inclinen a definir-lo com un home del Renaixement, aquest Renaixement que ell tant coneix i estima. M’atreviria a dir que és un dels últims renaixentistes que encara ens queden… (vegeu aquí).
Verrié, nascut a Girona el 1920, va enllestir aquesta novel·la just en complir els 90 anys i els seus fills, a tall de celebració i homenatge, varen fer-ne una primera edició de distribució restringida a amics i familiars. Algú, però, amb excel·lent criteri va considerar que aquesta història era una mica malaguanyada si no podia eixamplar el seu cercle de lectors i, sortosament, des de fa uns dies s’ha posat en circulació una edició més àmplia i, pel que es va dir en l’acte de presentació a la llibreria La Central, retocada i perfilada en relació al primer text per aquest amant de la bellesa i de la perfecció que és aquest home savi, ple d’entusiasme i energia que es diu Frederic-Pau Verrié. (Vegeu aquí l’article que li va dedicar Joaquim Nadal a El Punt Avui).
Més que una novel·la convencional, “Giorgione a Castell Margarit” és un compendi enriquidor i amè dels coneixements de l’autor al voltant de la pintura veneciana del segle XVI i de la història de Catalunya i d’Itàlia. Tot complementant la trama que es descabdella a l’entorn dels protagonistes principals de l’obra, hi trobem anàlisi artística, genealogia, arquitectura medieval, bibliofília, mitologia clàssica i unes quantes mostres més del refinament de l’esperit al voltant d’una història que es dispara a partir del descobriment casual -i clandestí- en un castell situat en terres gironines d’una pintura desconeguda de Giorgio da Castelfranco, autor d’una obra molt curta però suficient per posar-lo en el nivell dels immortals, conegut amb el nom de Giorgione (vegeu aquí).
La segona novel·la es diu “Lluny de la terra encesa” (vegeu aquí). L’ha escrita Núria Borrut, l’ha publicat Pagès editors i us explica una història centrada en l’adaptació d’un nen soldat d’ètnia tutsi que arriba en una patera de la qual és l’únic supervivent a les costes d’una illa molt assemblada a Mallorca i que és acollit per una noia que l’ajudarà a adaptar-se a la nova situació i a oblidar, en la mesura del possible, el seu passat.
Borrut centra la seva narració en el procés d’adaptació del noi al seu nou país i, alhora, a la presa de consciència sobre la trista situació del seu país d’origen i de les causes que el van portar a jugar-se la vida travessant el mar. La novel·la defuig la truculència, la falsa commiseració, el sentimentalisme lacrimogen i les apel·lacions a la mala consciència i descriu el creixement d’un adolescent… una mica diferent als altres.
Dos llibres, doncs, de lectura agradable que m’han acompanyat el cap de setmana i que deixo aquí ressenyats per si algú s’anima a comprar-los. I a llegir-los, és clar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!