Totxanes, totxos i maons

Ara, amb Sant Jordi tan a prop, és just el moment que les editorials posen la cinquena marxa per tal d’arribar a la Festa del Llibre amb tota l’artilleria a punt de solfa per tal d’assolir aquesta cosa tan difícil que és captar l’atenció dels compradors i la fidelitat dels futurs lectors.

M’ha cridat molt l’atenció veure que en la llista de novetats del segell Amsterdam Llibres -la col·lecció dedicada a la narrativa de l’editorial Ara Llibres– hi ha dues novel·les que considero molt recomanables per bé que entre l’una i l’altra hi ha notables diferències pel que fa a les opcions estilístiques triades pels autors.

Em refereixo a “Climent”, de Josep M. Fonalleras, novel·la sobre la qual fa unes setmanes vaig escriure això, i “El llaütista i la captaire”, de Jordi Llavina. Dues novetats d’autors potents i posseïdors d’una extensa i remarcable bibliografia.

(n’hi ha més)

Sobre “Climent” no diré gaire cosa més perquè em sembla que la meva opinió ja va quedar prou detallada i argumentada en l’apunt que vaig escriure aquí mateix el 28 de febrer. En tot cas l’únic que afegiré és la meva convicció que, a la vista de les novetats que he pogut llegir fins ara, el de Fonalleras és un dels llibres indiscutibles no només d’aquest Sant Jordi sinó que segurament el seu impacte arribarà més enllà.

Com he dit, trobo els dos llibres diametralment oposats en unes quantes coses. Per començar em fixaré en els títols. L’un –“Climent”– concís i inequívoc; l’altre –“El llaütista i la captaire”– poc comercial (*), dificil de recordar (sort d’una regla mnemotècnica que em fa pensar en Hamel·lí i llavors em surt el llaütista) i, fins i tot, poc relacionat amb el gruix argumental de la novel·la. En aquesta manera de concebre els títols, per tant, ja hi trobo reflectides una bona part de les diferències que al meu parer separen els dos llibres.

Fonalleras ha fet un llibre d’atmosferes, de coses insinuades i a mig dir perquè el lector completi pel seu compte el recorregut que li proposa l’autor. Llavina, en canvi, omet les el·lipsis i es decanta per l’explicació detallada, els excursos i les descripcions col·laterals per tal de no amagar-li al lector cap detall dels escenaris físics i mentals per on es desenvolupen les peripècies dels seus personatges.

Em sembla que ja ho he mig dit abans: “Climent” i “El llaütista i la captaire” són dos llibres molt notables de dos autors també molt notables. Dos escriptors que coneixen llargament els recursos del seu ofici i que, en un lluminós exercici de llibertat creativa, opten per solucions estilístiques diferents. Oposades, m’atreveixo a dir.

El resultat final de les dues lectures és una experiència plaent però amb matisos diferents: Fonalleras agradarà una mica més al lector atret pels aspectes creatius -per la “cuina”, vaja- de l’escriptura i Llavina agradarà una mica més al lector que busca aixopluc en els recursos expressius de l’argument que l’autor li posa a les mans.

Un element que, en canvi, trobo comú als dos llibres és la proximitat amb els seus autors, la seva condició gairebé de llibres de risc. Vull dir que tant Josep M. Fonalleras com Jordi Llavina hi deixen -cadascú a la seva manera, però cap dels dos es molesta a dissimular-ho gaire- trossos de pell i d’ànima en allò que han escrit.

I ja que parlo de risc em sembla que abans de tancar aquest apunt he de fer esment a aquella dita popular que diu: “Ets esclau del que dius i amo del que calles”. Aquí sí que és just reconèixer que Llavina, amb la seva decisió de relacionar i detallar tot el que passa dins i fora dels seus protagonistes, ensenya molt més els budells del joc, cosa que de vegades el porta a decantar-se per solucions expressives que trobo discutibles. Penso, per exemple, en “un noviluni sense gota de noblesa” (capítol 2) o  en la Clara que li parla per telèfon “amb una veu llisa i agradable, com una brusa acabada de planxar” (capítol 9).

———————————————————————————————   

(*) Val a dir que si la meva admirada Izaskun Arretxe, directora literària d’Ara Llibres i posseïdora d’un dels olfactes més afinats del nostre món editorial, ha considerat adient aquest títol poca cosa més tinc jo per objectar.)