Totxanes, totxos i maons

Em sembla que no és la primera vegada que us col·loco aquesta batalleta als seguidors fidels de les Totxanes però, mira, em fa gràcia escriure-la precisament ara: al vespre del dimarts 14 de juny, quan es compleixen vint anys exactes, dia per dia, hora per hora, de l’inici del concert de Sau, Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Com ja us podeu imaginar tota la família Isern en pes va fer acte de presència en l’esdeveniment. L’A. i jo, per allò de l’edat, asseguts a la graderia en una zona privilegiada gràcies a un parell de passis VIP que l’organització ens va facilitar. Els dos nois, com era la seva obligació, al peu de l’escenari entre vint mil més.

Recordo que a casa vàrem començar a viure l’excepcionalitat d’aquell concert bastant abans que fos anunciat de manera oficial. El motiu és molt senzill: en aquella època jo formava part del consell de redacció de la revista mensual “Cultura” i un dia de finals de març el director, Josep Maria Pasqual, conxorxat amb l’editor, Jaume Serrats, i amb el director de Ressons, Ramon Muntaner, em varen preguntar si em faria gràcia de fer una entrevista als quatre grups de rock català que en aquell moment estaven a dalt de tot perquè se n’estava preparant una de ben grossa pel mes de juny (encara en secret) i aniria molt bé que la revista fos al carrer precisament per aquelles dates fent-se’n ressò.

La pregunta era retòrica perquè coneixien sobradament les meves aficions musicals i sabien que la resposta seria contundent i afirmativa. I així va ser. Un matí, pocs dies abans de Sant Jordi, el fotògraf Eloi Bonjoch i jo ens vàrem trobar al pis de dalt de la sala Zeleste del Poble Nou (ara es diu Razzmatazz) amb Carles Sabater, de Sau, Lluís Gavaldà, d’Els Pets, Gerard Quintana, de Sopa de Cabra, i Quim Mandado, de Sangtraït.

El resultat de la feina d’aquell matí és a les hemeroteques: Revista “Cultura”, número 24, juny 1991; i està format per la meva entrevista de vuit pàgines titulada “És només Rock & Roll, però és en català i ens agrada” (era molt original, jo, a l’hora d’empescar-me títols), més un article d’opinió de Miquel Miralles, aleshores director de programes de Cadena Nova i un “dossier” amb les fitxes de 42 grups que aleshores feien rock en català que, vist ara amb la perspectiva dels anys, puc dir que no estava gens malament. Sense oblidar, és clar, la magnífica sessió fotogràfica de l’amic Bonjoch (no us perdeu pas el cendrer i la Fària que tinc davant meu en una de les imatges)..

Pel que fa al concert, l’A. i jo vàrem aguantar fins al final de tot, quan Sangtraït van dir que prou, que ja era hora d’anar a dormir (érem més joves i, sobretot, l’endemà era dissabte). Gràcies al passi vàrem poder passejar en diverses ocasions pel darrere de l’escenari. Una de les nostres primeres incursions va ser una visita al bar a buscar un parell de cerveses immediatament després de l’actuació de Sau, la que va obrir el foc.

Allí, assegut en una taula sol, suat i amb la mirada perduda hi havia Carles Sabater. Vaig plantar-me al seu costat i el vaig felicitar. Em va reconèixer, es va alçar i amb la cervesa a les respectives mans ens vàrem abraçar. “Ho has vist, com cantaven?”, em deia. “És increïble. No m’ho puc creure…”

Va ser just en aquell moment que em vaig adonar que estàvem fent història. Petita, si voleu, però de la que es recorda per molts anys que passin.

I de moment ja en són vint.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!