Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de juny de 2012
0 comentaris

El claustre de Palamós.

De tot el rebombori muntat a propòsit del claustre romànic del segle XII descobert recentment en una finca de Palamós hi ha una part que afecta a la família del primer propietari -relacionat amb els laboratoris Boehringer Mannheim– de la qual, a través d’alguns contactes particulars (i absolutament casuals), conec alguns detalls que ara no explicaré però que confirmen i arrodoneixen les informacions que ha anat escampant la premsa.

Hi ha, però, en aquesta història un personatge que em fascina d’una manera especial. Em refereixo al professor d’art medieval de la Universitat de Girona Gerardo Boto, l’home que fa un parell d’anys va descobrir per atzar en una revista de decoració francesa l’existència d’aquest claustre reconstruït pedra a pedra al voltant de la piscina de la finca.

No em costa gens posar-me en la pell d’aquest estudiós i comprendre el neguit que deu estar vivint aquest dies i la importància que deu tenir per a ell un resultat final de les investigacions que confirmi l’autenticitat i els orígens del monument. Una troballa que molt justament podrà exhibir en el seu historial acadèmic i que segurament li obrirà les portes d’un reconeixement més gran. Humanes vanitats, si es vol, però ben comprensibles.

Estic segur que aquesta sensibilitat meva per les emocions del professor Boto té el seu origen en la lectura que vaig fer la setmana passada (vegeu aquí) de la novel·la de Frederic-Pau Verrié “Giorgione a Castell Margarit” (vegeu aquí), que descriu una història gairebé idèntica a la del claustre de Palamós (i, a més a més, en un entorn geogràfic molt proper) ja que el nucli central de la novel·la és el descobriment d’una pintura desconeguda del venecià Giorgione en un castell empordanès i les angúnies del seu descobridor -professor de la Universitat de Girona- per donar a conèixer la troballa sense que surtin a la llum els motius clandestins de la seva presència en el castell.

Feu-vos, doncs, amb el llibre de Verrié. És una recomanació doblement oportuna: per la insospitada actualitat de l’assumpte de què tracta i perquè és un llibre que no us decebrà. I no n’anem pas tan sobrats com perquè el deixem passar desapercebut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!