Totxanes, totxos i maons

Durant el meu habitual quart d’hora de bicicleta estàtica els matins d’aquesta setmana m’estic xutant directe a la vena el primer disc d’Eina, el nou nom del grup que anteriorment coneixíem com Inadaptats.

El CD es titula “L’art de la guerra” i segons conten els autors està inspirat per la lectura del clàssic xinès de Sun-Tzu de qui han adoptat el títol. El llibre, per cert, es ven conjuntament amb el disc.  (n’hi ha més)

Tot i una certa similitud entre tots els temes que fins ara he pogut escoltar he de dir que la proposta d’Eina és una bomba plena d’energia i de força ideal per ser escoltada com ho faig jo: de bon matí, abans de sortir de casa i preparant-me per carregar les piles que em faran funcionar tot el dia.

Per aquesta banda, doncs, tot perfecte i, per si li serveix a algú, m’apresso a dir que el disc el recomano.

El que sí que em toca una mica els nassos és que aquests xicots -que malgrat la seva fila d’estar cò(s)micament emprenyats, són de Vilafranca del Penedès, no de cap barri marginal de la gran urbs- s’han proposat declarar la guerra no només contra les corruptes classes dirigents, contra el sistema opressor, contra el pervers Bush i contra el pèrfid sionisme, no. “L’art de la guerra” sembla una declaració bèl·lica en tota la regla contra unes coses tan innocents, pobretes, com les vocals neutres, les dobles eles i les esses sonores.

Potser sí que fa més rrradikal pronunciar “trebai”, “yibertat” o “yengua”. Potser sí que fa més compromès pronunciar “las nostras pedras, els nostrus cossus”. Potser sí que ens predisposa més contra el sistema cantar “Mou-ta com la zerp / mizterioza, invizipla…” que fer-ho com Déu mana.

Potser sóc jo, que m’ho miro amb ulls de carca catalanufo (goita tu si n’han fet, de mal, les tesis del senyor Soler Tura).

Però, sabeu?, no n’acabo d’estar convençut…
(O “kunbanzut”, vaja; perquè tot faci joc)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!