Totxanes, totxos i maons

Les vuit tocades. Hora un pèl tardana pels meus hàbits de cap de setmana. Hi ha unes quantes rentadores per fer i encara no podem començar les rutines del matí: esmorzar a Lalola, Bon Preu o plaça, visita a la mare de l’A…

Baixo, però, a comprar els diaris. Avui anem d’estrena amb la nova botiga d’en Jordi, el meu quiosquer del barri (vegeu aquí). Entro a la botiga i m’enlluerna el canvi hem passat d’una cofurna estreta i aprofitada fins a l’últim centímetre a un espai ampli i ple de llum. La nit i el dia.

Darrera del taulell amb la caixa hi ha la muller i les dues filles bessones. Ell és a l’altre taulell, el de la zona dedicada a papereria. Hi ha galetes i cafè per a tots els clients. Entrem, saludem, el felicitem… Tothom sembla content. I això és un mèrit que en Jordi s’ha sabut guanyar a pols.

Una senyora agafa El Periódico (llàstima…) i els ofereix un pom de flors. Flors noves a l’antiga floristeria. “Encara no heu canviat el rètol”, diu algú. “Dimarts arriba el nou”, explica en Jordi.

Travesso el carrer i entro al forn. Avui hi ha dos nois atenent el negoci. Un al taulell i l’altre a l’obrador. Sudamericans tots dos. Sona Pimpinela a tota castanya. El de dintre coreja la cançó i el de fora se’n fot. Li demano què li dec -no “que te debo”, és clar-  i em respon en català “Dos amb deu”. Malgrat El Periódico i Pimpinela avancem…

Veig que l’article del Partal a la contra de l’Avui parla de Tunísia. Diu que els esdeveniments evolucionen amb tanta rapidesa que el “tempo” que necessita un diari per fabricar-lo i sortir al carrer fa que hi hagi tots els números perquè el seu comentari ja sigui obsolet. Té raó. I em sembla que aquest afer tunisià és una mostra de com encara la força de la gent pot moure muntanyes.

Tornant cap a casa vaig pensant en l’apunt especial que vull dedicar al Gaspar, l’amic llibreter recentment traspassat (vegeu aquí). Mentalment redacto el primer paràgraf: “Un cau ple de llibres pot ser perfectament una llibreria. Només cal que al capdavant hi hagi un llibreter, no un simple venedor de llibres. La llibreria Maga era una cofurna de pocs metres quadrats, però quanta grandesa i quanta saviesa hi va saber dipositar l’amic Gaspar…” I m’adono que, si fa no fa, un text similar podria valer per parlar del meu venedor de diaris que avui estrena local.

Aquest matí, a més a més, dedicaré un forat per anar al Palau Robert a donar sang. Ahir van fer una crida al TN perquè sembla que només hi ha reserves per a quatre dies.

Més feina del cap de setmana: preparar el pressupost 2011 del meu Servei. Amb una notable retallada respecte 2010, com no pot ser altrament. M’hi posaré demà al matí amb calma, sense els neguits del telèfon o el correu electrònic del despatx. També he de començar a preparar l’article sobre Màrius Serra que m’ha encarregat “Serra d’Or”. I llegir la darrera novel·la -encara inèdita- d’Eduard Márquez, un dels grans escriptors de casa nostra.

Ja n’he llegit més de la meitat, però encara no dic res. Com a mínim li he de fer un parell de lectures. Potser tres. El que sí que puc dir és que Márquez -músic, a més a més d’escriptor- ha escrit un llibre amb banda sonora. En destaco dues referències, tot i que n’hi ha moltes més: “Horses”, de Patti Smith, i “Meddle”, de Pink Floyd. I de retruc decideixo que el seu retrat il·lustri l’apunt del dia.

I per acabar de dir-ho tot: setmanes enrere vaig agafar “El cementiri de Praga”, la darrera novel·la del meu estimat Umberto Eco, i l’he deixat a la pàgina 100. D’aquí a uns mesos potser…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!