Totxanes, totxos i maons

Ja vaig comentar dies enrere que a mi el trasllat dels papers de Salamanca em va agafar de congrés per terres asturianes –“Asturias es España; lo demás, territorio conquistado”, diuen els castissos d’aquelles verdes contrades- i, a més a més, amb un televisor a l’hotel que només tenia sintonitzat el canal de TeleMadrid, la televisió d’aquella bonica autonomia que regeix amb mà ferma i pols exemplar la senyora Esperanza Aguirre, àlies Sara Mago.

No és estrany, doncs, que cada vegada que surt el tema dels ditxosos papers se’m presentin a la memòria unes colpidores imatges que el telenotícies nocturn de l’esmentada cadena mostrava per a edificació dels seus feligresos.  (n’hi ha més)

Es tractava d’una senyora d’edat avançada que plorava desconsoladament davant de la càmara a la Plaza Mayor de Salamanca: “Se nos llevan lo nuestro”, deia. “Nuestros papeles, nuestra historia”. I acabava amb un patètic “¿Qué más nos van a pedir ahora?” que fins i tot a mi -que ja se sap que sóc molt de la ceba- em va fiblar profundament.

No voldria entrar en detalls ni burxar en el dolor d’aquella bona senyora que, per edat, podria ser la meva mare però, mira, jo em faig el càrrec de la seva pena. Me la imagino avui dilluns, per exemple, sortint de casa seva com cada dia, anant a comprar el pa i entrant després una estoneta al Archivo de la Guerra Civil per fer la seva lectura diària d’algun expedient de la Generalitat Republicana. Que si avui algun procediment del Tribunal de Cassació, que si la setmana passada unes actes de la Comissió d’Agricultura del Parlament a propòsit de la Llei de Contractes de Conreu, que si demà algun expedient del Comissariat de Propaganda…

I com ella, és clar, vist el que s’ha vist aquests darrers temps suposo que deuen trobar-s’hi uns quants milers de salmantins. En plena crisi de lectures, vaja.

Em faig el càrrec perquè tinc una amiga que és bibliotecària en un poblet del Maresme que sempre m’explica com s’esveren els avis quan cada matí van al lloc on hi ha la premsa del dia i descobreixen que algú més matiner els ha pres el seu diari. “Sembla com si els faltés l’esma”, em diu. “I se’ls veu neguitosos i inquiets. Mirant de reüll -i assassinant-lo amb la mirada- l’usurpador, remugant si es demora gaire i emprenyant tot el que poden fins que no recuperen el seu diari de cada matí”.

Doncs a Salamanca deu passar alguna cosa així.

És que, si no, no s’entén.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!