Totxanes, totxos i maons

Em sembla que alguna vegada ja ho he dit: fa uns quants anys que a casa vàrem decidir que els nostres viatges de plaer els faríem només per llocs on hagués passat la romanització. Per això freqüentem -en la mesura del possible- Itàlia. I quan ens l’acabem passarem a França. I després ja veurem…

En aquest programa (que a molts els semblarà d’allò més discutible, ho entenc) hem fet una excepció: els Estats Units. I d’una manera molt especial Grand Canyon. La meva visió d’aquesta meravella de la naturalesa la vaig explicar aquí fa cinc anys arran de la nostra darrera visita…  (n’hi ha més)

… i val a dir que els mots que vaig escriure aleshores els subscric avui, des de l’enyorança d’aquell país i d’aquells paisatges, un rere l’altre.

La primera vegada que vàrem visitar Grand Canyon va ser l’estiu de 1992, ara ha fet vint anys. En aquella ocasió quan vàrem anar al “Visitor’s Center” ens vàrem carregar de records: pins, postals, cederroms… i un CD de Paul Winter denominat “Canyon” i enregistrat en indrets naturals aprofitant l’acústica especial d’aquell espai esculpit pel pas del riu Colorado al llarg dels segles.

Durant molts anys el disc va ser introbable i des de fa un temps he vist que se’l pot escoltar complet per Spotify. No sé del cert si és pels records que em porta o per la qualitat de la música, el cas és que “Canyon” és una de les peces importants de la meva discoteca.

I del seu contingut he de dir que des de la primera audició em va fascinar aquest “Bright Angel” que podreu veure i escoltar just aquí sota: