Totxanes, totxos i maons

Ves quines casualitats… Ara fa justament tres anys, gairebé dia per dia, vaig publicar aquí mateix una sèrie de quatre apunts (vegeu-ne aquí el primer) amb el títol “Amic Enric (Barbat)” dedicats, com no podia ser altrament, a aquest veterà membre dels Setze Jutges del qual he estat un seguidor fidel tot i la distància -ja fa molts anys que es va instal·lar a Menorca- i la seva carrera musical plena d’intermitències i silencis.

És curiós: si he de fer cas al servei d’estadístiques que MésVilaweb posa a disposició dels titulars de cada Bloc resulta que resulta que els records de les meves batalletes “barbatianes” figuren en la llista dels vint o vint-i-cinc apunts més llegits de tots els que porto escrits en aquestes Totxanes. I en porto més de mil quatre-cents. Sembla, doncs, que la secta dels barbatians és silenciosa però nodrida i fidel.

El fet que va desencadenar aquells apunts de fa tres anys va ser la publicació -complicada i rocambolesca- de “Camins privats”, un disc amb el qual Barbat tancava un parèntesis de més de vint anys de silenci musical i que vaig aconseguir comprar superant les dificultats addicionals que comporta haver-se-les amb una editora (Vale Music) poc atenta amb els seus intèrprets i amb una distribuïdora poc competent.

La qualitat d’aquells “Camins privats” -si més no al meu parer- va fer que situés el disc en el número 3 dels que més m’havien agradat entre els editats el 2006 (vegeu aquí).

Fa unes setmanes l’amic Enric Barbat em va enviar per correu electrònic una cançó titulada “Ja sé que és difícil viure” com a tast del que havia de ser un disc que estava enllestint i del qual encara no sabia com es plantejaria la seva comercialització atès el poc ressò que havia tingut la seva anterior producció.

I precisament aquests mateixos dies en els que he estat reflexionant en veu alta sobre les dificultats de comprar novetats discogràfiques en català (vegeu aquí) m’arriba un correu d’Enric Barbat en el que em fa saber que ha obert una pàgina web (vegeu-la aquí) en la que, a part d’informacions diverses sobre la seva obra, es poden adquirir via iTunes, Amazon i similars els “Camins privats” de 2006 i “El sac del nòmada”, el seu recentíssim treball en el qual hi ha la cançó que va tenir la gentilesa d’enviar-me en primícia.

No cal dir que em va faltar temps per comprar el seu nou disc i que aquests dies l’estic alternant amb l’audició de Víctor Bocanegra, de Mazoni i -posats a dir-ho tot- de l’últim disc del senyor Morrissey.

Felicito a l’amic Enric Barbat per la seva pensada. I l’animo a penjar a la xarxa els seus discos anteriors (Tango, Núvols de setembre, Quatre…) que tinc en vinil i que fóra una pena que no poguessin ser coneguts per un públic més ampli que el dels carrosses que ja el seguíem quan cantava allò dels “Polítics de saló” i “El gamberret”..

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!