Totxanes, totxos i maons

Ja m’ho imaginava, que ahir seria un dia estrany. Certament, això d’entrar en un quiròfan (per cert, la visió del sostre en moviment mentre t’arrosseguen amb la llitera pel passadís fins entrar a la sala d’operacions és clavada a les pel·lícules), això d’entrar en un quiròfan, dic, no passa tots els dies. I menys que a dintre t’esperi una dosi d’anestèsia total que t’allunyi del món durant un parell d’hores.  (n’hi ha més)

En acabar tota la feina el metge que m’ha endreçat gola i narius per veure si deixo de roncar com un canó de la Gran Guerra i dormo amb una mica més d’aprofitament em va dir que ja me’n podia anar a casa tot advertint-me que passaria les hores següents una mica raret de sensacions.

Enmig d’aquesta boirina prèviament anunciada vaig anar sabent al llarg de la tarda i de la nit que a València el jurat popular havia considerat que els senyors Camps i Costa no eren culpables, que el ministre de Justícia anunciava el retorn de la cadena perpètua, que el senyor Rajoy admetia públicament que el dèficit serà encara més gran del pactat amb la Unió Europea, que el jutge únic de la Lliga no va trobar motius suficients per pronunciar-se sobre el cas Pepe i, fins i tot, que el Barça passava una mica de cagarrines per eliminar al Madrid.

Em vaig adormir -gola adolorida, nas tapat, incomoditat general- amb la secreta esperança que avui el dia començaria millor i que totes les boires s’esvaïrien. Que bona culpa de la negror del panorama era deguda als efectes secundaris de l’anestèsia. Aquest matí a les 6, ben puntual, he engegat la ràdio amb la secreta esperança que el Manel Fuentes m’expliqués unes altres coses. I no, tu.

Dissortadament, no és culpa de l’anestesista.