Totxanes, totxos i maons

(vegeu aquí la primera part)

La novel·la guanyadora de la desena edició del premi El Lector de l’Odissea va ser “Podridura”, de la periodista menorquina Esperança Camps (vegeu aquí i també aquí), una autora amb pocs llibres publicats encara però gairebé tots guanyadors d’algun premi.

No sé si ara seré gaire oportú però després de lloar la idea i la mecànica del premi també he de dir que el palmarès resultant de les vuit primeres edicions -la novena no va tenir guanyador- no és desmesuradament brillant tret (sempre al meu parer, és clar) del guanyador de la primera edició: Albert Mas-Griera amb “La ciutat dels àngels”. Una estremidora col·lecció de contes ambientats en la guerra dels Balcans que encara avui no em canso de recomanar.  (n’hi ha més)

Com ja vaig dir ahir els organitzadors ens van convidar a la cerimònia de lliurament del premi i no hi vàrem faltar. Val a dir que per amenitzar el trajecte vaig preparar una combinació a base de “Psiche”, “Vida més alta” i “55/21”, els darrers discos, respectivament, del mestre Paolo Conte, del no menys mestre Toti Soler i de l’energètica Petra Magoni. L’ambientació musical del Ford Focus familiar va ser, per tant, de gran nivell.

I ja que parlem de música he de dir que una de les sorpreses més agradables del sarau vilafranquí -celebrat, per cert, en el flamant Auditori que es va inaugurar fa quinze dies- va ser l’actuació d’un grup de gent molt jove de Sant Sadurní d’Anoia que tenen el bon gust d’anar pel món amb un magnífic nom de guerra: “L’ombre de ton chien” (vegeu-los aquí).

És a dir, ni més ni menys que el darrer vers de la monumental “Ne me quitte pas”, de Jacques Brel: “Laisse-moi devenir / l’ombre de ton ombre / l’ombre de ta main / l’ombre de ton chien / Ne me quitte pas”.

El repertori d’aquesta gent -amb una interessant veu solista d’una dona molt jove que es diu Anna Roig i que una sonorització poc eficient no ens va deixar gaudir a plaer- el formen clàssics de la cançó francesa com Salvador, Vian, Brel, Gainsbourg… Una Anna Roig que, per arrodonir l’efecte, resulta que també forma part de la gran família blocaire de MesVilaweb (vegeu aquí el seu Bloc).

Tot plegat, doncs, va ser una bona col·lecció de moments feliços amb els que l’A. i jo vàrem obrir aquest cap de setmana una mica més llarg per allò del pas a l’horari d’hivern.

I ja que la cadena de casualitats m’ha portat a parlar de blocaires de MesVilaweb i de moments feliços acabaré esmentant l’amic Oriol Izquierdo, ahir present en l’acte de Vilafranca en compliment de les seves funcions de director de la Institució de les Lletres Catalanes però, a la vegada, dues coses més:

* És el membre en actiu més veterà de MesVilaweb (a continuació vénen la Plagueta de Bord d’en Biel Mesquida i aquestes Totxanes però l’Oi? ja hi era dos mesos abans)

* És autor d’un llibre de poemes -el seu primer llibre de poemes- que acaba de sortir i que es titula precisament així: “Moments feliços”.

Aquí us en deixo un tast, just abans de tancar la paradeta:

“Aprendre a delectar-se en l’escàs marge / de temps com si fos tot el temps del món. / No córrer mai. No tenir mai cap pressa. / Trobar el desig precís, l’acte precís / el gest exacte per al minut breu / que resta abans de dir adéu. No dir / adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi / per sempre.”

(“Desig”, del llibre “Moments feliços”, d’Oriol Izquierdo, publicat per Edicions 62)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!