Totxanes, totxos i maons

Dijous passat l’A. i jo vàrem assistir al sopar de proclamació dels Premis Crítica Serra d’Or, una de les poques festes literàries que encara freqüentem. Val a dir que la d’enguany no era una edició més ja que aquest 2009 es commemora el mig segle de l’aparició de la revista i, com no podia ser altrament, la festa va tenir el nivell de rigor i d’emotivitat que calia esperar.

De la mateixa manera que sempre dic que l’Avui és “el meu” diari, proclamo que Serra d’Or és “la meva” revista. Em costaria de trobar entre les publicacions de casa nostra una altra capçalera amb la qual m’hi sentís més identificat. Potser hi afegiria Enderrock, però amb una diferència substancial: les meves col·laboracions com a articulista hi han estat mínimes… (n’hi ha més)

… cosa que no puc dir de Serra d’Or ja que, de broma en broma, resulta que aquest abril es compleixen dinou anys del meu debut en la revista amb un llarg article sobre la llibreria Ballester i la figura del seu inspirador. Va ser a través d’Albert Manent que el gener de 1990 vaig conèixer Jordi Sarsanedas i des d’aquell primer contacte l’un o l’altre m’anaven passant periòdicament propostes de col·laboració.

D’aleshores ençà a la revista he publicat una quarantena llarga d’articles sobre literatura, entrevistes, reportatges, ressenyes de llibres i durant dos o tres anys vaig ser l’encarregat d’escriure la crònica de la Nit de Santa Llúcia, un clàssic en el sumari de cada número de gener fins no fa gaires anys.

Des de 2006 la meva presència a les planes de la revista s’ha estabilitzat amb tres articles fixos -dos panorames de narrativa semestrals (abril i octubre) i un resum de l’any literari (març)- als quals cal afegir un o dos d’articles més d’encàrrec que, per regla general, són per parlar de llibres singulars com les memòries de Jordi Pujol o de Joan Triadú per esmentar-ne els dos més recents.

M’hi trobo molt còmode, escrivint a Serra d’Or. Còmode i, per què no dir-ho, summament orgullós de comptar amb la confiança dels diversos equips de redacció de la revista que al llarg d’aquests dinou anys han permès que el meu nom, petit i discret, formi part d’un projecte que honora la nostra cultura i el nostre país.

Un orgull que jo sentia l’altra nit d’una manera molt especial. Precisament al costat de la nostra taula hi havia la taula d’honor, la dels membres dels primers equips de redacció. I quin honor!, compteu: Joan Triadú, Antoni M. Badia i Margarit, Albert Manent, Jordi Carbonell, Max Cahner, Joan Colomines i Oriol Bohigas.

Després, en l’audiovisual del cinquantenari que varen projectar, vàrem poder veure i escoltar els qui ja no hi són: Alexandre Cirici, Josep Benet, Xavier Fàbregas, Joan Fuster, Montserrat Roig… i, per damunt de tots, l’inoblidable Jordi Sarsanedas.

Llarga vida a Serra d’Or. Una revista amb fonaments sòlids i tan necessària ara com fa cinquanta anys quan va aparèixer el primer número.

Potser a aquestes alçades no hauria de ser així però, ai las, és així.

I no ho dic per la revista, és clar. Ho dic pel país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!