La cultura cerealística d’Europa és el blat o forment, amb la farina mòlta es fa el pa, que ara ja no es “panem nostrum quotidianum”, sinó el “divisus panem constringitur”, tallat per congelar. D’això es del que vull parlar.
Hi ha qui diu que les cultures també es poden dividir per el cereals que mengen: el pa a Europa, el mill a l’Africa, l’arròs a l’Àsia, el blat de moro a Amèrica. Diuen també –diuendiuendiuen- alguns antropòlegs que les ètnies s’han anat formant al llarg de mil·lennis en base al tipus de cereal que han menjat, i si es veritat l’eslògan tan escampat per l’ecologisme “ets el que menges”, puc imaginar en un futur la humanitat formant part del Sistema Periòdic com a element del grup d “terraqüis raros”.
Aquest pa nostre de cada dia, va fer un salt quan un forner de Sant Boi de Llobregat, el forn Moli Nou, es va inventar la massa precongelada i començà vendre el pa sense coure, en capses de cartró, per ser cuit en uns forns de bressol fabricats ad hoc, a qualsevol botiga, tant fa que venguessin gelats o sabates.
Pa tou i calent, com el que vol la gent!. Per ser menjat a cremadent! Aquest pa precuinat, un cop refredat i reposat, passa a la categoria de xiclet de mal gust, i pot servir en cas de compromís, com a sola de goma per unes crocs.
A pesar de tot l’invent va fer forat, la gent el comparava –la gent ho compra tot- i els forns tradicionals van notar la competència del pa estofat. Els hàbits de la gent varen canviar –la gent canvia d’hàbits, la prova és en la moda que “ya llegó la Primavera al Corte Inglés” la gent la compra-, els experts en mercats van assessorar els forns tradicionals, que han viscut un “aggiornemento” per adaptar-se als capricis dels consumidors.
“Vols pa calent i cruixent?. “L’acabem de treure del forn bo i torradet, cruixentet, en baguet, en llonguet, en rodó, giredet, en barra o panet, en xapata, ample o estret. D’espelta, de sègol, alemany, de moresc, amb massa mare, la mare de totes les masses que piquen i fermenten”.
El forner, -el pare de la criatura-, ja no fa pa: fa pans&company de disseny, i els combregants li demanen que els hi talli el pa com unes hòsties en una maquina infernal, pròpia de la inquisició, que l’esquartera a rodanxes com si fos un lluç.
El pa s’ha de tallar a ma, a mesura que es consumeixen les llesques ja tallades, així no s’asseca i conserva l’aroma i la humitat interna que el fa durar sense que es faci rosegons. No cal tallar-lo com antany, amb la ganiveta, amb les dues mans, prement-lo entre el calaix del pa obert i el cantell de la taula, recolzat a la panxa com feia l’àvia. Avui hi ha bones ganivetes de serra que fan el tall mes còmode i precís. In il·lo témpore totes les taules de menjador tenien el seu calaix del pa amb la ganiveta estacada amb una cadena, per ordre dels virreis i corregidors, que varen desarmar el poble després de la derrota de 1714, i només toleraven un tall esmolat encadenat a la taula per mor que es fes servir com a arma per foragitar els soldats que es feien hostes a la força a les cases de pagès.
Un pa que te una pinta de bon pa que enamora i guarda dins les essències, fet xinxina per la comoditat dels capriciosos i estúpids costums als que la gent s’acostuma sense pensar en cap propi és pecat. Que en podria dir d’aquest pervers costum de trinxar el pa i ofegar-lo dins una bossa de plàstic tallat mb unes serres com si fos un tronxo, -que no llescat, que és una cosa be diferent-, per tal que surti rebullit si no es treu da la bossa de plàstic, o assecat prematurament si es treu ? Doncs no se’m acudeix dir-ne altra cosa sinó rememorar aquella cançoneta revolucionària que cantava Quilapayún “que culpa tiene el tomate que esta tranquilo en su mata, si viene un hijo de puta y lo mete en la lata y lo manda pâ Caracas”.
Nens, nenes, el pa no és qualsevol cosa, i quan dic “pa”, dic el pa que mengem -si en mengem-, el pa que no engreixa –t’engreixes tu-, el pa per sucar-hi pa, el pa que es llesca –i ara no es llesca perquè ens fan la llesca i ens el tallen a màquina- Aquest pa beneït, és a mans de beneits que el profanen fent-li una autòpsia de viu en viu.
El pa fa pobre, per això s’ha hagut de tunejar –ningú vol ser pobre- i si es vol menjar del dia s’ha de sortir a comprar-lo cada dia, -això fa mandra-. Mandrosos i comodons com son la majoria, o be ens el posen al supermercat a punt per ser congelat, o ens el a tallen a rodanxes al forn com un vulgar peix mort, per congelar-lo, i descongelat, un cop exhumat el cadàver criogenitzat, el pa ja no és pa.
El pa es troba a faltar quan no el tens, una estada a alguns països de sud-amèrica, a Equador per exemple, és mes llarg que un dia sense pa perquè allà no es costum menjar pa. No hi pateixen perquè tenen una altra cultura cerealística, però per a un mediterrani, el pa es tot, com l’oli, les olives o les quatre estacions que es succeeixen com Deu mana. Si hi ha veritat absolutes, aquestes ho son, per a mi, i per alguns més, no masses.
Ho he comprovat anant a buscar el pa, quan la dependenta que em te mes que vist, agafa el pa rodó de la lleixa i amb mirada perduda no me’l dona. Posa primera i arrenca d’esma en pensament automàtic dient per ella mateixa: “tallat?”. Sense rebre resposta que no li don, arrenca cap a la maquina infernal, desapareix a la rebotiga, i torna amb el que havia estat un pa de bon veure, esquarterat i ficat dins una bossa com un cadàver rescatat del camp de batalla.
Aleshores li assenyalo novament la lleixa i repeteixo: “un rodó de mig”. Em mira darrera les ulleres de pasta i es queda de pasta de moniato. “no el volies tallat?”. “No, vull un pa com Deu mana”, si al menys sabessis escoltar el sielnci….
Avui farem un pa com unes hòsties.
