La coopmetencia
Es competeix per guanyar i si es coopera amb altres es per guanyar a costa dels cooperants, que també volen guanyar, per tants se’ls ha de trair. Això es doctrina bàsica de la teoria dels jocs, i es veu clar en el dilema el presoner, quin és el concepte de cooperar dins una escenari competitiu.
En una societat competitiva no hi ha lloc per una societat cooperativa, i en tot cas la cooperació és l’aliança temporal per enfortir la competència amb els altres competidors, de la mateixa manera que en les carreres ciclistes els escapats cooperen en interès mutu fins a prop de la meta, on es traeixen.
Però la competitivitat és un tòtem de la nostra tribu instal·lada en el territori del “veïnatge universal” i com sempre ha estat, els tòtems no es discuteixen ni es raonen, son la divisa comú, la pàtria comuna de tots els competidors. No es discuteixen les pàtries perquè és tabú. Els tabús son escenificacions d’allò que l’inconscient col·lectiu fa sagrat per despertar sentiments irracionals, els ateus també combreguen amb els tabús, de manera que podem deslligar el mot “sagrat” de qualsevol connotació religiosa.
Quan en el post anterior parlava de la inanitat, era per prevenir dels tòtems i dels tabús que veig cada vegada mes arrelats a la nostra societat laica, que potser per primer cop des de que tenim història, esta en vies de passar-se amb armes i bagatges a una nova religió nascuda el segle passat que anomenen globalització. Aquesta religió, incipient encara, pretén expansionar-se, com fan totes, i convertir-nos en fidels. Esta aconseguint a base d’estímuls fidelitzar una clientela, però encara és lluny de generar un corpus doctrinal immutable i encara mes lluny de crear “homes de fe”. Es una religió en el sentit etimològic de “re-ligo”. Per sort sense la fe que mou muntanyes només es poden moure diners a base de competir per comprar voluntats.
Una societat cooperativa de debò, que “obrés amb” i no “en contra de”, s’assemblaria mes a una religió laica però veritable, i fins i tot, aleshores, alguns o molts podríem creure en la societat del benestar cooperatiu.