Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Les edats provectes

0
Publicat el 8 de juny de 2015

Hi ha ocasions que, com Arquímedes, sortiria nu de la banyera cridant Eureka!, i acceptaria el nyanyo a la closca a causa de la poma gravitatòria caient de la branca. “Adonar-se’n” es cosa d’un moment que només dura una mica més que el moment precedent i que el moment següent. En aquesta milionèsima extra es mostra una clau amagada.

La meva poma i la meva banyera han estat la desaparició d’un gran amic que ja no hi és.

Potser el retruc de la patacada ha remogut algun vel, o mes prosaicament ha fet caure uns trastos desendreçats que ja no sabia on els havia guardat, i per això, al trobar-los i sentir-me despullat d’alguns desideràtums, córrer en pilotes no ho considero cap desvergonyiment.

Som vius mentre mantenim la il·lusió de tenir projectes de futur -que no vol dir que els tinguem realment- i en un moment, aquest extraordinari moment extra que rarament es presenta, descobrim que el temps per fer-los s’ha esgotat.

No es pessimisme, és una qüestió biològica que avui és la que és: 79,8 anys en el meu cas, l’esperança de vida que com a català-home m’atorga l’estadística. No es viu de l’esperança de vida, i crec que en tot cas es mort de la seva desesperança, es tingui l’edat que es tingui.

L’edat provecta no és la tercera, sinó l’edat en que un pren consciència de la limitació de les pròpies forces que pot posar en ordre de batalla, de la magnitud de l’empresa, i del tipus d’objectius que un es fixa. Els objectius que impliquin assolir-los escalant muralles, quedaran automàticament descatalogats.

Els que venim d’una època pleistocènica en que això de fer la competència era cosa de botiguers, havíem guardat en aquell racó oblidat de la neurona perduda la idea de la transcendència. Acorralats per l’esperit competitiu i eliminatori que preconitza que sols hi ha un guanyador, que al camp de joc ningú coneix ningú i véncer es l’objectiu, aquell altre món que era possible quan un tenia 20, 30 o 40 anys, ja no ho és, senzillament perquè el mon propi de cadascú s’extingeix a la tendre edat en la qual s’extingeix la infantesa i l’adolescència i comença la joventut.

Els que venen darrera empenyen el mon nou i ens desplacen a la paperrera de la historia recenetíssima. La nostra prehistòria sempre és indocumentada i quan la volem documentar escrivim les memòries, o com si diguéssim, el testament.

Aquest món no es un món per vells, -No Country for Old Men- i cada vegada n’hi ha més de vells. L’esperança de vida augmenta  tan o mes que les coses que ja no podrem fer, i el temps buit s’estira com un xiclet.

Mentre, bufem i masteguem si encara ens queden dents i genives, peta la bombolla i se’ns enganxa als morros. Quina gràcia!, i quina desil·lusió!.

Molta goma, sÍ, però i el sabor perdut?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Can Roca: del WC a la taula

0
Publicat el 2 de juny de 2015

Relacionar el “Roca” fabricant de “loza sanitària” i els Roca del Celler, fabricants de “llonzes salivadors” es una associació d’idees que ve donada per la coincidència del nom, però és molt mes que una facècia. Es pot veure com un signe de civilització anar de la tassa del vàter al plat de la taula de la mà sempre de la saga Roca?.

Bevem de la tassa d’un Roca, pensada per evacuar els budells, i posem la tapa venturera de la tassa del WC, altrament dit cul, a la cadira per seure a fi i efecte de paladejar les divinitats culinàries extretes dels detritus fets cuina?. És una equisistància entre el políticament correcte i el tal com raja dir que les collonades gastronòmiques son per els papanates i allò de la solidaritat que tan es predica, va directament al vàter de la gent guapa i chic que fa cua mesos per donar-se un caprici?

L’espectacle i el glamour de l’alta gastronomia en un món on les 2/3 parts ni tan sols menja un cop al dia ja és una burla i una pixarada dins el bol de poti-poti llardós que s’empassen els morts de fam.

Tots i cadascú dels que al matí ens mirem les lleganyes al mirall és perquè tenim mirall al lavabo i no ens hem de mirar la cara en l’aigua fangosa d’un bassal. Tots seiem al nostre Roca amb la roba als peus, però només uns quants es permeten a seure al Celler de Can Roca o a altres santuaris adrianescos, amb la roba bona i la saliva als llavis.

No es només una qüestió de “patejar-se” dos o tres-cents eurons per unes exquisideses sandongueres que t’esclaten a la boca i dinamiten la butxaca,  fins i tot els mes “tirats”, un dia poden fer un cop de cap i llançar a les estovalles una migradesa de xavos, en comptes de llençar-los les al WC!

El que em sembla veritablement greu no és llençar els diners desvergonyidament, sinó posar un sac al cap de la consciència segrestada, per l’EB, per l’estat del benestar. Això suposant que encara hi hagi qui tingui una consciència d’aquelles que de tant en tant fa rau-rau.

Sempre trobarem qui defensa la gastronomia sofisticada i cara amb mil arguments que no discutiré, jo tinc els meus. Però seguint els fils últims de cadascú d’aquests arguments, jo m’enfilaré fins l’argument fonamental, la justícia mes genuïna, que ens reconeix el mateix dret a alimentar-se a tota la humanitat, com a be necessari per no morir. Els gastrònoms guapos i sofisticats deuen tenir altres justificacions, i els que viuen del cuento com rocambolescos o els ferranadrianescos, entenc que hagin trobat els pollastres i les gallines dels ous or, que de tot hi ha a la granja del Senyor, i no vulguin renunciar al negoci.

A França aviat  estarà sancionat llençar  menjar, i aqui sancionarem mai llençar els diners pel forat de can Roca?

Tot sigui per tenir un plat a la tassa. Del WC

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Veni, Vinçon, Tanqui

3
Publicat el 30 de maig de 2015

Can Vinçon és -o era?- primer de tot un passadís de luxe que va de Passeig de Gràcia a Pau Claris. De vegades l’agafo per fer drecera, però així que poso el peu dins ja se que de drecera res de res.

Era -és?- un ammonites viu de l’època de la gauche divine i els enfants terribles que es trobaven a la Cova del Drac i al Boccacio, però aquesta franja dels anys 70, que és potser l’edat en  que es va instaurar el culte, no és pas la mes antiga.

La botiga la van obrir els germans Amat en un llunyà 1934, amb l’inevitable jueu de torn –sigui dit amb tots els respectes- Enrique Levy, i l’alemany Hugo Vinçon que hi va posar el nom. Rauxa catalana, or jueu i cap quadrat alemany va esdevenir anys mes tard una fórmula d’èxit quan va evolucionar des de la venda de porcellanes txeques a disseny d’avantguarda.

Qui no hagi entrat mai a Vinçon o els turistes japonesos que hi pul·lulen sortint de la Pedrera, no els hi explicaré pas de que va aquesta hagiografia de Sant Vinçon, verge de Barcelona i màrtir del desgavell comercial que ha esborrat dels carrers de la meva ciutat quasi totes les botigues emblemàtiques per un nap o una col, o per dir-ho clar i catanyol “perquè Barcelona ha de ser guapa i ha de tenir un algu molt especial de moda chic” que atregui les riuades de turistes amb cara de tòtila, creueristes obesos i rancis, i jovent passat de voltes que s’hi venen a divertir i sobretot a deixar-hi moneda forta: $, €, i un munt de merda.

Deixo la indignació en el paràgraf anterior, perquè ara que han d’entrar els indignats a governar ja ho arreglaran tot això, i segueixo amb el plany per el Vinçon que ja ha mort o es moribund.

Que ven Vinçon?. Ningú ho sap ben bé. Es la botiga de les regadores i els ous quadrats, sorpresiva i inquietant. “perquè deu servir això?” et preguntes a cada mirada sobre els objectes exposats, i si be no ho compres, o si, si el preu no t’apunyala el desig, sempre transporta la ment cap a racons inexplorats que han pensat els dissenyadors de l’inútil per posar-nos davant del repte de comprar o no, aprovar o rebutjar, riure o plorar, sempre provoca un gest i quasi mai la indiferència, això té un mèrit inqüestionable.

La progressia que està avui, al que antany en deien “á la page”, opta per el teatre sense text, primaveres sound-track amb aires retro -AC&DC és mes vell que l’anar a peu-, desconceptualització de les mirades que ballen sobre làsers projectats a pantalles i imatges virtuals que es generen amb un clic i poca cosa més. Allò que penetra per les vibracions cutànies no cal que passi per l’estomac ni per el cervell per ser evacuat abans de ser digerit, és com una enrampada que et masega i et deixa mes o menys viu però tocat.

Fer objectes que no serveixen per res o son innecessaris és una manera de pensar el mon amb les mans, i tocant-los, de vegades descobreixes que la necessitat o la imprescindibilitat, son  aleatòries al pensament consolidat que han anquilosat els anys, i tot allò que es pot tocar i ha estat fet per servir per alguna cosa te sentit, encara que no sapiguem quin.

Això es el que pots -o podies?- trobar a Vinçon. Per desgracia de la intel·ligència i del bon gust, sembla que s’hi instal·larà una nova sucursal de d’aquelles botigues que venen draps per tapar les poques vergonyes que encara queden. Mundus senescit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Colau +Trias = 21

0
Publicat el 28 de maig de 2015

Les coses evidents ens passen desapercebudes, jo tinc una proposta, una proposta raonable, raonada, desapassionada, lògica, pedagògica, creativa, saludable i per sobre de tot, pràctica. Que s’hagin de posar d’acord Colau i Trias, Tries i Colau per governar Barcelona.

Els electors de Barcelona han decidit que el partit mes votat tingui 11 regidors i el segon 10, total 21. Majoria absoluta sobre 41. Si aquest és el missatge dels votants i és claríssim, que fan els partits buscant altres aliances per defugir-lo?

Em diran que els projectes de Colau i Trias son molt diferents i quasi oposats. Millor, la política, diuen, és l’art del possible i la democràcia la obligació de respectar allò que la majoria decideix. 11+10=21. Evident.

Però mes enllà d’aquest raonament elemental, que escombra qualsevol subterfugi sobre la voluntat dels votants, hi ha raons de pes que, immersos com estem en les fal·làcies discursives tan del periodisme com del homes i dones públiques, ens posa la bena als ulls i truca la calculadora. Hi ha dues maneres de fer les coses, be o malament. El petit problema és qui posa l’etiqueta, en això hi sol haver una discrepància total, perquè  l’objectivitat esta mediatitzada per el pensament apriorístic que no discurseja sinó que busca els arguments, coherents o absurds, per tal de mantenir la pròpia tesi contra la tesi contraria.

En política els partits pugnen per l’exclusivitat, mai per el pacte. Si busquen el pacte és perquè no tenen majoria, i en canvi la gent cabal, no adoctrinada, el que volem és que ningú tingui majoria i practiquin el pacte no com un mal menor sinó com un negociació creativa entre els interessos que defensen (teòricament els nostres), perquè la raó sempre és repartida. Per tant cal que els hi acotem la llibertat de pactar amb qui els doni la gana i els obliguem a entendre’s, no pas amb el seu ordre, sinó en el nostre ordre.

En el món de la parella els pols oposats possibiliten, una vida apassionant i uns descobriments que l’estabilitat i l’acord permanent fan impossible. Tots estem insatisfets i plens de contradiccions, la complementarietat de l’altre, oposada a la nostra, ens estimula. L’immobilisme neix de la comoditat, de la comoditat neix  l’apatia.

En política passa el mateix, els partits aspiren a “regnar” amb majories absolutes i si no poden, a pactar amb el que puguin intercanviar mes cromos. Res  és perfecte, no hi ha llei electoral que ens deslliuri de les trampes, però al menys lliguem-los curt. Pactar entre  contraris em sembla el mes perfecte de les imperfeccions i obligaria a una prudència els qui aspiren a governar-nos que ara no existeix

Si sabessin que  potser haurien de pactar tan si com no amb el seu rival o enemic, els seria mes difícil, sinó impossible, establir els elements de la corrupció, aprovar o rebutjar propostes d’actuació amb un sol criteri, decidir de sotamà i a dit, embarcar-se en projectes faraònics, desatendre primeres necessitats, i es veurien obligats a consensuar models, fusionar propostes, i formular objectius de futur que siguin possibles i no de cara a la galeria. Perquè tota la resta de partits, la oposició, també hauria d’actuar coordinada , pactada, per passar a ser majoria en les properes eleccions si els resultats del govern no haguessin estat bons.

Amb els elements que tenim és així de simple, no pas senzill. Les coses simples són la evidència manifestada, la senzillesa però és l’art de suprimir passos que no son essencials ni necessaris per arribar a una meta. Despullar per vestir la nuesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El bosc primigeni on ens retrobarem

3
Publicat el 26 de maig de 2015

Si he de tornar del mes enllà vull ser un arbre. Que em plantin en un bosc espès on, quan creixi, el meu brancam s’abraci al brancam de l’arbre veí, sense moure’s de lloc, i així mentre creixem junts, l’abraçada es farà mes estreta, i si un dia ell mor abans que jo podré vestir el seu esquelet amb les meves fulles, com si fossin seves.

La florida, la tardor i l’hivern es succeiran amb aquella immutabilitat que dóna l’amistat de de soca-rel, any rere any, equinocci a equinocci.

En el dia a dia, de vegades ens ignorarem, perquè de tan veure’ns no en veiem com un altre, sinó com el jo propi reflectit en l’altre, això ho fa l’estar junts.

Ens creixeran alhora les fulles i patirem les mateixes malures, els mateixos ocells ens faran nius i amb les ventades entrarem en dansa de mil braços entrelligats, i ens sacsejaran les mateixes tempestes. Això quan siguem arbres, però ara no ho som encara.

“Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera 
i lluita amb les ventades que assalten la ribera com un gegant guerrer” (El Pi de Formentor, Joan Alcover)

Si avui fóssim arbres tu i jo, Salvador, no m’hauria d’acomiadar de tu en un temps tan breu com el que omplo ara intentant escriure i descriure l’indescriptible per apaivagar les meves incerteses i evocar sense paraules  el nostre trajecte, des de la quasi infantesa dels catorze anys, tota la vida que hem compartit de prop o de lluny, i sempre amb la consciència de presència.

Hem caminat junts de casa a l’escola i de l’escola a casa, del pla al cim i del cim al pla, passes d’aprenentatge petjades de muntanyenc, acords, desacords, baralles, confidències, hi ha hagut de tot. Hem criat junts els fills estenent els braços arborícoles, cosa que ens anirà be per la nostra futura vida boscana, hem compartit preocupacions, gaudit vacances familiars, arreglant cotxes i trastos vells, fent invents, tu sempre tan manetes, i somiant  en unes expectatives bufanúvols que s’han quedat curtes, com curta és la vida quan la veus desaparèixer tan sobtadament del teu davant.

És indescriptible el dia d’avui en que em trobo en el pas de dir-te un adéu definitiu, no me’n se avenir, i l’únic que se’m acut per rebaixar el dramatisme del que tu no eres gens partidari, es recordar les teves bromes “conyones” que tota la colla ens sabem de memòria, com aquella copiada del epitafi de Grouxo Marx  “Dispensi que no m’aixequi”.

Amic, germà Salvador-Lluís Cutchet i Mingarro, fins al bosc primigeni.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …

 O vida, o noble sort!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

OnAda Colau

1
Publicat el 25 de maig de 2015

Fa quasi un anayet et deia adéu, no un adéu per sempre, però veig que t’has quedat, i ara feu l’OnAda en Comú, a la teva escola de surf on s’han apuntat alumnes, indignats uns, repetidors altres, cabrejats la majoria. Ves, que la Barceloneta, les ones encara que semblin manyagues tenen mala llet.

Modestament crec que no et creies que guanyaries i aspiraves a ser l’Ada collonera d’en Trias, però vet-ho aquí que t’han passat de frenada i has guanyat per aquell cop de ronyons dels esprinters. Quins ronyons!

I ara qué? aixó no es la PAH. Estic encuriosit per vere com t’ho fas i et desitjo tot l’èxit, Barcelona és la meva ciutat encara que no hi visqui i hi tinc una tirada sentimental. No me’n agraden moltes coses però encara m’agradaria menys que me la desguitarressin.

Experimentaràs en carn viva, Ada, que vol dir entrar pel capdamunt de la maquinària administrativa i trobar-te al inevitable Sir Humprey el teu despatx dient-te amb un somriure incert de Gioconda: Yes, ministress, tu ves dient que jo aniré fent” . Això va així aquí i encara mes a la Xina Popular.

Arribar al poder és tenir allò que un voldria i mai s’havia atrevit a preguntar. Ara ja no cal que preguntis, ja hi ets, has travessat la ratlla que separa els indignats dels indignants, espero que no en siguis indigne. O dit en positiu, espero que siguis digne del càrrec i et comportis amb dignitat, ja no ets una activista de carrer, ets dins l’esthabilsment, i si penses prendre el model d’en David Fernàndez, el de la CUP, vas errada. En David pot ser un indignat institucional perquè no decideix, tu sí.

Hauràs de decidir moltes coses compromeses, a part de com gastar-se els calés, -que no és moc de pav-, hauràs de maniobrar per acontentar als que t’han encimbellat fins al balconet de la Plaça de Sant Jaume, a la teva tropa, perquè de partit no en tens. Tots els caps de brot de les diverses hosts et diran “gracies a mi…” Iniciativa per Catalunya Verds, Equo, Esquerra Unida i Alternativa, Procés Constituent a Catalunya i Podem, tots. Tela!

Però per a mi personalment, el mes important es que et decideixis i decideixis posar a la meva ciutat no sols com a capital de Catalunya sinó com a Cap i Casal del Nou Païs Català independent, que per aquelles servituds que a tu no t’agraden -espero- i a mi tampoc en direm Estat per jugar a la mateixa lliga de les estrelles i no dependre de que altre ens hi deixi jugar o no.

Mentrestant el murri d’en Trias ja ha marxat a fer oposició i t’ha pres la feina.

Et desitjo sort, et cal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fòrum, 25 anys de segar i de-batre

0
Publicat el 23 de maig de 2015

Debatre sense abatre, fer feina neuronal, suar l’argument, espigolar una mica de veritat entre el jull dels errors, segar, dialogar. Al Fòrum de Debats la paraula és un llaç escorredor que no ofega però que colla; colla i avicia tant que ara fa 25 anys, unes quantes persones de la comarca d’Osona van engegar a Vic una espècie de àgora per discursejar sense toga i encara hi som a pèl. Enteneu-me, vull dir despullats de prejudicis i amb ganes de penetrar la veritat. Sempre amb fermesa i respecte a l’opinió  de l’altre però sense donar una batalla per perduda.

El debat és una manera d’arreglar el món de manera conceptual, que no es poc, si tenim en compte que cada dia ens recepten consignes com si les píndoles pel malestar curessin els mal de coco o les teràpies per aprimar-se a palades de iogurts bifidoactius  substituïssin sacsejar el greix que sobra. Es veu que n’hi ha molts que s’ho creuen això dels remeis a 0,99€ si truques ara i ho compres, perquè a can Danone venen, i el ibuprofenos van que volen. Així ens va.

La comoditat de comprar al “híper”, de rebaixes, els pensaments d’altres i pagar-los a caixa, amb el descompte d’una targeta de fidelització és una practica habitual que caldria eliminar com les bosses de plàstic d’usar i llençar que encara hi ha qui demana. Però en fi, sabedors que aquest és un combat perdut, obrim altres fronts. Sempre serem minoria els llepafils que debatem idees, il·lusos i visionaris que no segueixen el corrent i s’estimen més “de tot l’encís anar tastant les vores”, com deia mestre Segarra, i avorreixen els llocs comuns i els paks d’oferta. Torracollons, en una paraula.

Per centrar una mica els debats i no anar a la babalà, tenim un mètode interactiu que ens funciona força bé. Com a bons socràtics que només sabem que no sabem res, convidem a venir a qui sap un retallo o un bon tros sobre alguna cosa, un especialista, i l’escoltem. Desprès obrim el debat entre el públic, que sol ser crític i incisiu, amb una hora d’acabar aquesta primera part mes col·lectiva, que dóna pas a la segona, el sopar amb el ponent -a qui convidem com a única paga ja que el pensament no te preu-, i ho compartit amb els que els hi queden ganes de seguir filosofant i parlant del diví i de l’humà fins a les tantes de la negror.

Es com un miracle que aquest tinglado hagi aguantat 25 anys i que, encara ara, cada 15 dies d’un calendari elaborat a cops de telèfon, mails i contactes personals, assolim convèncer a gent que, quan parlem de convidar-los entre els de la Junta, ho veiem impossible que es dignin venir. Aquí la llista de pensadors, científics, escriptors, economistes, Premis  Nobel, que hem aconseguit, no sabem com, portar al llarg d’aquest 25 anys per aquest gust indescriptible de fer un viatje al·lucinat per les venes i arteries del pensament passant pel cor i parant-lo uns moments. Normalment apleguem una mitjan de mes de 100 persones per escoltar algú entès en algun aspecte del saber, que te quelcom a dir sobre els milers de coses interessant que es poden parlar a part del futbol i les anoticies habituals que ens peixen els “medias”.

Ahir ho vàrem celebrar amb un convidat excepcional que ens va donar, sense debat, una classe teatral de mitologia grega, astronomia, cosmologia i humor genial, enginyós i abassegador l’Arnau Vilardebó i el seu espectacle 88 Infinits, que recomano prendre, en la dosi que ens en vulgui donar i que aguantem, -són 88 les històries de les Constel·lacions-, en comptes de Activias i Iboprofenos que serveixen com a cures paliatives i poca cosa mes.

La propera activitat del Fórum de Debats, el 5 de juny d’enguany, serà per parlar de “Com superar la incompetència que ens envolta” a càrrec de Gabriel Ginebra, doctor en organització d’empreses i professor de l’IESE.  Passades les eleccions ens vindrà com l’anell al dit. Hi sou convidats, a Rambla de l’Hospital 11 de Vic, 20h de la vesprada.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Palmira i els bàrbars del llevant

2
Publicat el 21 de maig de 2015

La Mediterrànea i els bàrbars del Nord és un llibre que va treure Lluis Racionero l’any 1985, fa molts anys, quan el vaig llegir, em va deixar un eco neuronal que encara vibra en alguna cavitat interna de la volta cranial com un orgue que sobtadament trenca el silenci d’una església buida, quan la freqüència d’una notícia el posa en ressonància. Avui aquesta freqüència és Tedmor, Palmira

El genocidi cultural no es pas menys que l’extermini físic d’un grup humà, encara que dir això produeixi probablement una anatema laica dels qui defensen la vida en sí mateixa, per sobre del seu contingut.

Saber-se hereus no testamentaris d’un passat cultural que ens uneix amb els qui van viure segles o mil·lennis abans que nosaltres, per alguns, no per tothom, és motor de identitat, de consciencia de pertànyer a un grup molt mes ampli que el familiar  o el del veïnatge.

Bàrbars és una paraula inventada pels romans de la Roma clàssica per referir-se les tribus centre-europees de cabells greixosos i ferotgia zoològica, sense una cultura que destriï els refinaments del pensament de la tosquedat dels quefers de la pura supervivència.

Els bàrbars de llevant no adoren Thor ni Odín sinó Allhà, però tant li fa quin sigui el tòtem per tancar les ments amb el pany i forrellat del fanatisme sanguinari. La irracionalitat és la mateixa i el mon civilitzat te por de la mort, però sobretot de la ruïna econòmica. Per això no li sembla pas que unes quantes pedres siguin motiu de mes preocupació que la conquesta dels pous de petroli.

Un error que no pagarem només en dòlars, sinó en civilització perduda. I no n’anem sobrats de civilitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gènesis, ascensió i mort de l’Assemblea

2
Publicat el 18 de maig de 2015

Després de la genial pensada de fer una Consulta per la independència a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, es posà en marxa l’operació “tallar i enganxar “ destinada a formar un equip amb els  vells enemistats del món independentista, històricament desunit i enfrontat, utilitzant el mètode Jaume I. Aquest mètode, com tothom sap, consisteix en ficar al llit del Rei la pròpia esposa fent-la passar per una amant, a fi de despertar la libido i arribar a la concepció.

Va anar així: sota un nik  que resguardava el nom real, a fi de no obrir ferides sempre tendres, uns quants militants independentistes que havien peregrinat per tot l’arc partidari des del PSAN fins a ERC, van conjurar-se per muntar una nova Crida a la Solidaritat, anomenat aquest cop Assemblea Nacional Catalana, ANC.

No se sap quants dies ni quantes nits varen caldre ni quants actes carnals s’esdevingueren, però el 10 de març de 2010 nasqué al Sant Jordi la ANC amb la presidència d’una desconeguda: Carme Forcadell.

Tampoc se sap si la Carme fou la mes votada, uns diuen que si i altres que no. L’acta del acte tampoc aclareix res. La gènesi de l’ANC doncs fou Arenys de Munt, on el termòmetre que pren la temperatura del català emprenyat rebentà el mercuri, i el primer Sanedrí de la ANC, sorgit de la mare independentista i pare col·lectiu nasqué encara no setmesó. Carme Forcadell i Carles Castellanos foren les llevadores i també les dides encarregades d’alimentar la criatura.

S’ensumava però tampoc s’esperava que es fes gran tan aviat, just l’11 de setembre de 2012.

De cop es feu gran, grandiós, enorme, i els polítics de tots els colors s’acolloniren. Els pares també. Un monstre assembleari és un risc nuclear en potencia, si hi ha una fuita al reactor, contaminaria a la submisa plebs…que tan ha costat que combregués amb rodes de molí. Antics militants polítics de partidets independentistes havien creat un monstre i la pax política basada en la partitotomia de cicle combinat i repartit, ara tu, ara jo, estava amenaçada.

Una assemblea no te amo, el que avui puja demà baixa. S’havia de fer alguna cosa de manera urgent, i als Estauts de la ANC hi aparegué el filtre màgic del Secretariat Nacional, el Sanedrí dels 75 escollits, per assuaujar, encarrilar i/o fer descarrilar els excessos del apassionats socis de l’ens.

Han estat dos anys i mig de fugues contínues del reactor nuclear carregat amb l’urani d’aquell 11 de setembre de 2012, de contaminació dels interessos polítics de tutti quanti, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. La ANC era massa poderosa i incontrolable, s’havia de trobar una nova Carme, però amb sentit de la Politica amb majúscules, de la política de partit, es clar, amb qui es podes negociar a priori de manera que les decisions de la ANC no anessin per lliure, a la voluntat dels socis, sinó que s’arrengleressin dins d’un ordre institucional, que naturalment marca el joc polític Parlamentari.

Quina millor ocasió doncs que unes eleccions per la renovació dels càrrecs de la ANC?.

Es va començar a esbossar per part de la nomenklatura, com havia de quedar la cosa a la cúpula, i per part del Sanedrí sortint  es va obrir una roda de consultes per deixar tan ben estacat com es pogués qui i com havia de ser a la nova Junta Directiva. .

Alguna cosa devia fallar- la gent com sempre que vota, vota el que li rota- i el designat per ocupar el número 1 va quedar el número 4 en la votació popular.

Oh!, Déus de l’Olimp, que estúpida es la plebs, però tranquils, que tenim uns Estatuts que ja preveuen que en cas de compromís s’aplicarà l’article vint-i –sis, legal, com la mateixa Constitución Española que també, ves quina casualitat, ja preveu que es pot reformar seguin uns cauces legales.. que poden durar lustres, i mentrestant s’aplica la Llei vigent.

Així ha arribat al cim Jordi Sanchez, el sarcòfag antifugues radioactives, ben connectat i coneixedor tots els revirats passadissos on es cou el menú que els comensals no han demanat, però s’ha de vendre perquè és el que hi ha i el que convé. La Liz ha quedat fora.

Jo ho anirem veient, per començar un petit tast del pa que s’hi donarà amb el nou xef. La DUI ha sortit del menú steak tàrtar. Potser amb patatetes, seva i tomàquet, un raig de ratafia, sal, pebre llorer i un pensament de xocolata per treure-li aquell gust tan aspre…mes endevant potser torni a la carta, però de moment no convé.

Voldria pensar que no s’ha contractat un liquidador, però ja ho veurem…i aviat. M’agradaria equivocar-me però em sembla que l’Assembla com a tal, amb la frescor i atreviment de l’impensat, ha mort.

Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, y otra vez con el ala a sus cristales jugando llamarán. Pero aquellas que el vuelo refrenaban tu hermosura y mi dicha al contemplar; aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas…¡no volverán!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CUPgirant les malifetes

0
Publicat el 9 de maig de 2015

Diccionari IEC. Capgirarv. tr. [LC] Girar de manera que la part de dalt vagi a baix, que allà on hi havia el cap hi hagi els peus, o que allà on hi havia un cap hi hagi l’altre.

L’escenari: Un local industria abandonat, gris, rajoles mal posades. A contrallums dues figures. Una dona vella i un home jove, s’abracen. Un home jove en cadira de rodes i una dona jove, s’abracen. Un home negre i una dona blanca  gran s’abracen. Un home jove afaitat  s’abraça a una altre home jove amb barba. Una dona jove occidental s’abraça a una dona jove amb hijab.

Musica de piano de fons “Apreta fort les dents, apreta fort els punys…”. Pausa, el mateix escenari

Un home madur, inexpressiu, en front una dona jove amb cara de males puces. Tots dos fan una passa endavant i s’abracen. Ella es gira i queda d’esquena a l’home que manté el braç en la mateixa posició, però ara davant el coll d’ella.  No hi ha cap signe de violència ni agressió per part d’ell. De sobte ella li fa una clau de judo i l’home vola per sobre d’ella i cau d’esquena a terra.

Els tres homes següents que successivament fan una passa cap a ella amb els braços oberts son rebuts encara amb menys contemplacions: empentes, claus de judo i home a terra. Potser perquè portaven corbata?. Ves a saber.

Música de piano de fons “Dona, tota tu”  Olé! A hombros por la puerta grande.

Això és un CUPgirament, el maltractador -s’entèn que és l’home-, passa a “rebre el seu càstig” i la víctima -la dona, però no pas en aquest cas- passa a “justiciera”

Capgirar es mantenir el mateix estat de coses canviades de lloc, no implica cap canvi real, només un capgirament de poder. Per aquest viatge no calien alforges.

La CUP son una gent per la que sento simpatia i certa admiració perquè tenen un estil diferent i són radicals. Em van sorprendre gratament per la seva radicalitat nacional de Països Catalans, perquè les esquerres son tradicionalment Universalistes, que en el nostre país vol dir espanyolistes. La majoria són gent jove que no ha viscut el franquisme ni saben què era ser radical antifranquista, en moltes coses parlen d’oïda i divideixen el món entre bons i dolents oblidant que a una societat, si vol ser convivencial li sobren enemics i no cal crear-ne on no existeixen. Oimés quan els fabricats “dolents”, que contempla el vídeo és un univers tan general com el que formen tots els homes, i pel sol fet de ser-ho són maltractadors en grau presumpció. Demagògia barata i ofensiva que  no perdono, ni com a penyora de satisfacció a les víctimes.

La radicalitat passa per aquí també, per la radicalitat contra els apriorismes, les fregues al llom, i els cants de sirena. Ells han trobat una paraula genuïna, bonica i sonora en la nostra llengua “capgirar”, i n’han fet lema electoral. Ara busquen exemples de radicalitat, i es ben fàcil recolzar-se en els tòpics, en aquest cas home-maltractador.

El maltracte entre gèneres, i no pas “de gènere”, és una realitat punyent que no hauria de servir i usar-se matusserament per guanyar uns vots (i perdre’n d’altres)  justificant un capgirament del maltracte. Això mai, les malifetes són malifetes les faci qui les faci. Us imagineu aquest vídeo capgirat? La indignació desbordaria un oceà.

Si ens queixem amb raó que el PP fomenta el conflicte lingüístic per guanyar vots d’una determinada clientela atiant visceralitats anticatalanes (que entre sumes i restes li deu sortir a compte), hem de callar quan la CUP usa la violència d’un gènere contra l’altre amb la mateixa finalitat?.

No, per descomptat que no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jo vinc d’un silenci de llengua

0
Publicat el 7 de maig de 2015

Com tanta altre gent de la meva generació, jo vinc d’una llengua imposada per l’España feixista i per la “España Eterna” dels Unamuno i Espartero. Quan tenia sis anys, a pesar de que la repressió franquista encara era ben viva, al poble de Manlleu on vivia la meva família, tothom parlava català excepte la Guardia Civil. També l’alcalde franquista i els feixistes que ocupaven tots els càrrecs a l’Ajuntament, excepte en els actes oficials i quan venia de visita gent del Règim. Les Misses a la Parròquia eren en llatí encara.

Als sis anys em varen portar als “Hermanos” de la Salle, i des del primer segon va desaparèixer el català del meu entorn, com si hagués entrat en un Mathaussen cultural, allà s’exterminava la meva llengua. A les torres de vigilància hi havien els “pitets”, que es com anomenàvem als “Hermanos de San Juan Bautista de la Salle” degut al color blanc del coll que duien a la sotana, en forma de pitet.

Només ens parlaven castellà i jo no l’entenia gens. No em permetien ni usar la meva llengua -la única que sabia-  ni era permès que em traduïssin. El càstig habitual per no fer el que et deien en el castellà que no entenia, era quedar-se a copiar frases estúpides centenars de vegades a l’hora de plegar.

No cal dir que dia sí, dia també, tenia vòmits, maldecaps i el que calgués per no anar a escola i m’hi haguessin d’arrossegar. Però com en els camps nazis, l’instint de supervivència em va fer aprendre el castellà per estalviar-me bufetades i cops de regle als dits. En canvi, alguns dels imbècils  “pitets” vinguts de les Castelles, varen marxar altra cop a la seva España al cap d’uns anys sense haver après ni un borrall de català, monolingües militants com éren d’un EspaÑol Imperial.

Aleshores no ho sabia, es clar, però ens havien derrotat militarment, subjugat i ocupat. Encara anaven per les cases les esquadres falangistes a buscar rojos per apallissar-los, els “camisas azules” era presents arreu amb fatxendaria, t’havies d’afilar a Falange si volies conservar la feina, per això a mon pare el van fer fora de “La Piara”. Per això, per haver estat a l’exercit Republicà i per “rojo-saparatista”, encara bo que no el van detenir.

A sis anys vaig conèixer i experimentar en cos i ànima la voluntat del poder castellà d’esborrar la meva identitat, d’espaÑolizarme, de fer-me un servent de la última fila para dar mas Glorias a España. Vaig i vàrem aguantar, els anys de plom han estat molts, i el plom pesa i intoxica, hem perseverat, i gràcies als molts esforços per salvar-nos els mots i retornar el nom da cada cosa  hem sobreviscut a l’intent de genocidi cultural.

Ni a Wert, ni al PP, ni a la metàstasi cancerígena del partit dels Ciudadanos els hi permetrem tornar ni un mil·límetre al temps dels “Hermanos”, tenim una motivació extra per barrar-los el pas.

La nostra identitat lingüística i cultural, la dels Païssos Catalans, es el robust motor marí que sempre ens ha empès en la travessia, fes bonança o tempesta, però per gent de la meva generació, que hem portat als fills a l’escola catalana, defensar que els nostres néts no tornin a un Mathausen cultural és com posar el turbo.

Tots els colors del verd en aquest mes de maig també criden un visca a la llibertat de tots els pobles.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Déu meu

0
Publicat el 27 d'abril de 2015

Em penso que és metafísicament impossible deslliurar-se de Déu, d’un Déu en majúscula, perquè els deuets no compten. Déu és com el zero, una xifra posicional que per si sola no és res però ho condiciona tot, no multiplica però crea incerteses quan es divideix per 0.

Tan si un creu com si no, el concepte de Déu és personal i intransferible, no hi ha Déus comuns ni dins la mateixa religió deista, Déu meu!. Els ateus li han d’estar agraïts, forma part de la seva afirmació com a tals.

Potser un dia sabrem si existeixen els alienígenes però de l’existència de Déu, mai en sabrem sinó allò que siguem capaços d’elucubrar. Dic això per explicar la meva estupefacció quan veig un mon tan condicionat per un concepte metafísic i indemostrable.

Es discuteix si un Estat s’ha de declarar laic o no, si es pot ensenyar religió en l’escola pública, si la vestimenta de carrer que denota una fe religiosa es acceptable o no. Fa quatre dies, aquí estàvem com ara estan els països islàmics, en un estat confessional, i fa uns quants segles més enllà, però tampoc tants més, l’IC (l’Estat Catòlic) feia el mateix que ara fa l’IS, es guanyava el cel matant infidels.

La ciència cerca el coneixement infinit, la religió ja el te la veritat revelada!. La ciència és recerca, Déu es fe, es a dir, certesa. La física moderna treballa en la unificació de les 4 forces fonamentals -gravetat, electromagnètica, nuclear dèbil, nuclear forta- El monoteïsme -un únic Déu- és la Unitat ja aconseguida.

La naturalesa humana es decanta per la certesa davant del dubte, encara que sigui la certesa de l’incert, necessita respostes concretes a les preguntes, i si pot ser, que no hi hagi preguntes. El cervell lògic raona, el cervell reptilià sent. Constatat tot això només puc dir Déu Meu.

Déu perquè em dirigeixo a algú que no em respondrà amb les maleïdes paraules com fa la resta dels humans, i el seu silenci el puc interpretar com una resposta i no com una indiferència.

Meu perquè soc jo mateix que m’interpel·lo, perquè només es meu allò que ningú em pot prendre, el meu Déu no és de ningú mes.

Fet això, reescric en versió laica el conegut poema de Joan Maragall en la seva part menys mística i més emotiva. I que em perdoni l’il·lustre poeta.

 CANT  TERRENAL

Si el món ja és tan formós, si es mira 
en pau a dins de l’ull nostre,
 què més en podem esperar d’una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls, i del rostre, 
i del cos, i el del cor
 que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits podria veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
 Doneu-me en aquests sentits l’eterna pau, 
i no voldré més cel… que aquest cel blau.

 Amb això ja faig.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’allau

0

L’11 de setembre de 2012 va començar a nevar fort a Barcelona i la neu no es va fondre en tot l’any. La segona gran nevada, ja és casualitat, es torna a produir en la mateixa data del 2.013, i aquest cop la neu caigué en una franja molt llarga i estreta des de la frontera amb Catalunya Nord fins al PaÏs Valencià. Encara que sembli impossible la tercera gran nevada fou el 2014, altre cop l’11 de setembre i altre cop a Barcelona.

Las neu acumulada de les tres nevades s’ha glaçat, l’han trepitjada, hi han tirat sal -des de fora, des de dins i els nostres- però no s’ha fos. Ara es bruta i poc verge. Tots hem perdut la virginitat i ens hem deixat trepitjar. A desgrat del  tots els intents de dins i de fora la neu es on era.

A Madrit preparen llevaneus potents, un exercit de llevaneus i llançadors de sal per desfer la crosta, que ja no és suflé. Per arribar a la quarta nevada s’ha suggerit llogar canons de neu, nous nevadors perquè n’anem escassos.

Un dia hi haurà d’haver la gran nevada o la gran secada que canvií per sempre el paisatge del país i és aleshores que ha d’arribar l’allau.

Què fa una allau?. Esquerda, trenca la placidesa del paisatge, afegeix neu a la neu, fa una gran bola de neu que arrenca el glaç, les pedres, els arbres, braola, accelera, res se li resisteix, no dona opció, és inaturable. I es produeix tan sols perquè el sol escalfa, fa una caloreta que fon en un moment just. Hauré de dir com deien les antigues cançons-protesta del temps del franquisme “tu ja m’entens”?.

Un allau al moment just, desequilibrarà les capes superposades, en un encimbellament inestable. Només un allau al moment just, arrossegarà als indecisos i als indiferents, ja podem anar comprant canons de neu mentrestant, si quan toca no disparen. Quin serà el dia i el moment adient per fer sortir el sol, quina i com es produirà la caloreta que provoqui l’allau?

No sóc meteoròleg, però si sé que sense unitat d’escalfor no hi haurà allau, i ells se saben vencedors

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alien, el segon copilot

0

Penso que Andreas Lubitz no era un monstre ni un assassí, però portava el seu Alien dins, que en aquest cas no era el vuitè passatger sinó el segon copilot. Dic això suposant que sigui la veritat, tota la veritat i res mes que la veritat el que ens han contat sobre la causa del estavellament de l’avió de Germanwings, cosa que dubto i que difícilment es demostrarà sense ombres de dubte.

És colpidor un accident col·lectiu on s’ajunten totes les condicions emocionals per viure una experiència vicària que ens identifica amb els protagonistes. Les víctimes ja no ens poden explicar res, els més propers a les víctimes no s’expliquen res, i els mitjans mitjans informatius ho volen explicar tot, de la manera mes noticiable, -per tenir un bon producte amb que competir-, sense saber-se estar de entrar en el groguisme periodístic. Fins i tot “la nostra”, TV3 obria avui els informatius del migdia fent-se ressò del Bildt, un dels diaris que ven vísceres sagnants amanides amb salsa rosa i embolicades amb paper premsa.

El sensacionalisme de titular ven a l’engròs i l’anàlisi es massa feixuc per llegir-se’l i te un públic reduït i selecte, com de cinèfil. La competència i el share enerven les redaccions i tots aquest dies s’han difós mes titulars cridaners que reflexius. S’han retratat uns i unes quantes periodistes que  creia mes respectables. Res de nou per altra banda.

No sabrem mai del cert que va passar, no ha quedat cap testimoni per explicar-ho, i dins del dolor dels familiars i amics  dels morts, que comparteixo, perquè se per experiència pròpia el pa que s’hi dona, penso ens el vius i en la memòria dels morts. Totes les víctimes seran recordades amb aquell dolor contingut que mai mes s’esvaeix, els condols arribaran per tots en un sol sentit excepte per l’entorn del copilot, a qui arribaran en un sentit ben diferent.

Si és veritat que Andreas Lubitz es va tancar a la cabina i va deixar que l’avió s’estavellés, no tinc dubte que no estava sol,  l’acompanyava el seu Alien que el va paralitzar. Aquell ou que un dia se’ns va enganxar al front i ens en varen lliurar es latent. Momentàniament tornàrem a ser éssers normals però un dia a alguns normals els explota el pit i en surt l’ou transformat en monstre.

La seva memòria, a pesar de tot, també ha de ser respectada. Això mateix t’hauria pogut passar a tu, vigila el teu cap i el teu cor, i el teu Alien.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Passem comptes a l’ecUnUmia

0

Un dia ma mare, tornant de casa sa germana, em va dir burleta: “Ara en Josep Antón estudiarà economia” i fent girar l’índex sobre la templa com si fos un filaberquí afegí: “està lelu, ja ho fem les dones això de l’economia”. Ho va dir ben convençuda.

En Josep Anton era el meu cosí gran i jo era un nano encara. Ma mare era una mestressa de casa des de que es va casar, dividia el sou que li donava mon pare en tres parts desiguals; una per comprar menjar cada dia, l’altre per roba i calçat, de tant en tant, i una tercera, si en sobrava, per “platxeris”, com deia ella: prendre un refresc, portar-me al cine, donar-se un caprici…La resta del sou de mon pare era per “fer economies” o sigui, estalviar per si de cas.

Si això era tota l’economia, què cony havia d’anar a estudiar en Josep Antón?

Jo no vaig estudiar economia com el meu cosí, però un dia em va caure a les mans un llibre que es titulava “La economia, qué es y como funciona” i vaig llegir a primera plana: “La economia és la administración de los recursos escassos”. El vaig fullejar una mica, vaig veure unes pagines de fórmules, taules i gràfics que em varen cridar a la curiositat de saber com havien estat fets, però recordant la definició vaig tancar el llibre i no l’he tornat a obrir.

Partint d’una premissa falsa no es pot arribar a res veritable. Els recursos no són escassos, son les necessitats les que són sobreabundants.

La lògica d’un dels possibles enfocaments econòmics és crear necessitats per consumir recursos abundants fins que escassegin. Aleshores, el que posseeixi els recursos, sobretot si son escassos, per satisfer les necessitats creades, tindrà la paella pel mànec. Es  la lògica  del “Sistema” en que estem immersos.

La microeconomia s’assembla mes a l’economia de ma mare, però la macro es un tema d’enginyeria financera que funciona amb una mecànica antiga i imprecisa, com els antics embarrats de politges, corretges i engranatges i es desajusta tan fàcilment que  els seus càlculs han de ser permanentment rectificats. És tan poc fiable que depenent de la calculadora que s’usi dóna uns resultats o altres.  La macroeconomia és doncs la lògica perversa del “Sistema”, d’aquest sistema.

Doctors te l’Eslgesia, i l’Economia Premis Nobel, però explicat així de manera que fins el menys tonto ho pugui entendre, es tracta de crear del no res, res. I amb sort potser arribarà a ser alguna cosa.

Quan baixen els preus, per lògica del sistema, -en contra del que diu la lògica a seques-, això es dolent, hi ha deflació, la demanda  baixa, i aquelles “necessitats” que no son necessàries cauen en picat, de manera que els que han creat recursos per satisfer-les no els consumeixen. Això perquè passa?

Com que els recursos varen arribar a ser abundants, però les necessitats no eren tals sinó creades artificialment, per produir els recursos que no existien van caldre préstecs que no finançaven res existent, sinó futurs recursos per satisfer futures necessitats. I l’engranatge gira: el BCE imprimeix diners nous. Aquests diners nous eren -son- iguals als diners “vells”, que teòricament emparen bens existents, i per tant és indistingible un € nou d’un € vell, tot i que un representa una cosa que existeix i l’altre no.

La il·lògica del Sistema diu que sempre hi ha d’haver una certa inflació, tampoc massa, però prou perquè el consum sigui “alegre”.

Consum és allò que consumim, no allò que aprofitem, de la mateixa manera que allò que estalviem és el que no gastem, i no pas allò que comprem rebaixat. La governança de la economia basada en el consum te una bona dosi de semàntica tramposa.

Tornant doncs a l’art de transformar les il·lusions en necessitats i les necessitats en recursos, s’aplica el principi que les vaques flaques no donen llet, i mai sabrem si el farratge nou es prou bo perquè recuperin les mamelles esplendoroses que havien tingut. O dit d’altra manera, mai sabrem d’antuvi si els préstecs que haurien de generar nous recursos per noves necessitats es podran tornar, i el diners nous es podran equiparar als “vells” produïnt bens tangibles. O be l’economia farà fallida i punxarà la bombolla, que és el que ha passat.

La macroeconomia, en aquest Sistema, es un cercle viciós que es retroalimenta amb combustible fòssil i no pas amb energies renovables, s’esgota de nou i es talla mes llenya per tirar al foc. Com en una estufa que no escalfa perquè tenim les finestres obertes i a fora glaça, la solució no està en la llenya ni en l’estufa sinó en canviar el concepte del qué s’ha d’escalfar. Canviar el sistema econòmic és la clau, però el pany el segueixen tenint ells.

Un altre dia parlaré dels manyans que canvien panys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari