No m’estiris del fil…
No m’estiris del fil que em fas mal, no em recordis que estic descosit…..
La sala d’exposicions de Can Puget, a Manlleu és petita i recorda un celler, potser ho havia estat. El divendres al vespre en Marc Parrot en va oferir un petit concert íntim, tant pel format com per la cabuda de la sala, i l’acte va ser percebut per els assistents com una petita joia d’orfebreria lletrísitica amb un marc musical -que hi posa en Marc- reeixit en la majoria de les ocasions.
Les lletres d’en Marc em dona la impressió que es corresponen molt be al seu tarannà, al seu mon personal, a una visió de l’entorn des de. Sap transmetre les seves sensacions amb unes lletres que són mes interessants, per la manera de dir, que la pròpia música que hi posa, sense desmerèixer-la en absolut, i com a prova aquest inspirat “No m’estiris del fil”.
En general, les lletres de les cançons mes conegudes són d’allò mes tòpiques, solen tenir poca gràcia i menys enginy encara, convoquen a grans frases altisonants sobre el tema estrella de l’amor. Altres sentiments poc o gen decents, com la possessió, els gelos, etc, ennoblits de manera tramposa, també hi són presents.
No deu ser tan noble reconèixer la feblesa de no arribar als propis somnis i posar en valor la valentia de reconèixer-se covard. D’això se’n diu humilitat, i es un del sentiments que sense ser noble, ens obre la porta a sentir-nos en pau.
Mira’m, sóc tot el que tu t’imagines i si en vols saber més, somia’m, que serè com m’has somiat.