Per tu Ramon, mes enllà de la teulada
Quan ahir em varen donar la notícia de la teva mort em vaig quedar en suspens uns moments, en un segon em varen passar tantes imatges subliminals pel cap, que sense veure-les i precisament per això, em varen fer reviure emocions passades i presents.
Jo se molt be que és tenir la vida a l’encant trepitjant les putes teulades d’uralita, ho he fet mes de vint anys. Jo se ben bé què es que et diguin que el teu pare s’ha mort en accident, ho he patit. Jo se ben be com un s’acostuma al perill i el tracta cada dia amb precaució, hi conviu com amb un lladre que et vol prendre la cartera, fins que l’habitud i el temps li donen avantatge al pispa.
Algun mal nascut encara dirà que en vas tenir la culpa tu per no prendre prou precaucions; t’ho dirà des de baix, perquè ell no hi hauria pujat mai a la teulada, t’ho dirà des de un despatx i esgrimint un pla de riscos laborals de quaranta pàgines que ho preveu tot sobre el paper. Els que hem trepitjat centenars de teulades ja sabem quin pa s’hi dóna, o mes ben dit, quins rosegons hem de rosegar els autònoms que no tenim sou i per pagar tot el que toca pagar legalment, que és molt, hem de treballar per afrontar els gastos, els impostos i els crèdits i oblidar-nos del sou.
Tu, com molts, treballaves per guanyar-te la vida i et vas equivocar doblement: et guanyaves just el sosteniment, i vares tenir la pega de donar un pas en fals. No tenies, “un raconet”, ni contractes blindats, ni feina assegurada de funcionari, ni atur. Ni jubilació mig-mileurista després de tota una vida a l’encant. Un dia es parteix la uralita traïdora sota els peus i baixes com si s’obrís la trampa del cadafals del condemnat. Així de dur i despullat cal dir-ho.
Planyo a la Pilar, la teva dona, i també a la teva filla. L’empatia cap a elles flueix de manera natural. Tu ja no tens cap problema, ja ets mes enllà de les teulades, cap amunt diuen. T’has ben guanyat el cel o al menys el descans de no haver de pujar escales apedaçades, remenar eines esmussades, traginar pesos sense ajuda, i tornar a casa baldat.
Treballar per guanyar-se la vida no és vida, la vida es guanya cada dia que la vius. Tu la vivies quan et llevaves de matinada per arribar a l’alba a l’indret on sabies d’una rovellonera, o aquell dia que nomes cercaves llenegues, o quan t’asseies a la vora del Ter per llençar l’ham, quan éreu al càmping de Port de la Selva davant per davant del mar, davant per davant d’una paella, amb els amics. Això sí que és vida.
Allò altre, el de cada dia, no. No és pas un càstig de Déu, sinó del sistema econòmic del que formem part, que vulgues que no, necessita molts Ramons com tu, petites formiguetes que treballen just per guanyar-se la vida, per tal que altres es donin la gran vida sense treballar i tirant de beta de guanys, que no els pertanyen, “legalment” robats a milers de Ramons. Aprofitats, corruptes de Targetes Black, de sous milionaris de Consells d’Administració, polítics dauradament jubilats i traspassats de porta en porta giratòria, especulant amb el valor afegit dels que treballen en l’economia de les coses tangibles.
Tu pertanyies a la casta dels menyspreats autònoms, lumpen dins del lumpen dels treballadors, menyspreats per els sindicats que els consideren empresaris, perseguits per els Montoros de torn que els imputen com a defraudadors, explotats per els contractistes que fan el favor de donar-los feina, i espoliats per els deutors morosos que saben que no els podran enviar als advocats per recuperar els deutes. Ara ja no t’explotaran més.
Et recordarem com en Ramon, l’home de la Pilar. No em vares explicar ni m’explicaràs on eren les rovelloneres, ni tindrem ocasió de anar un dia d’aquests al Collet a menjar uns cenelons amb fulla de col i un conill a la Calma, o de fer una cervesa al Casal, mirant el partit del Barça.
Et recordarem com un home discret i observador, sempre disposat a ajudar, a portar els patracols per muntar les paradetes de la ANC, a hores i a deshores, amb aquell posat teu sorneguer, i amb la simplicitat del qui sap que fa i no pot fer altra cosa. Gent com tu i com molts, que toquen de peus a terra i treballen i es guanyen el respecte, són el que ens calen, gent de ma d’obra, d’ideòlegs de grans paraules en tenim masses.
I el dia que guanyem la independència, que és segur, pots estar ben tranquil, tu ho veuràs també, mes enllà de les teulades, i seràs un mes dels que lluitem perquè tot això tan injust que he rememorat canviï, en un país nou que tu també volies i en el que ens haurem deixat abans o després la pell. Treballar per guanyar-se la vida, no és vida. La vida és allò que ens passa pel costat mentre estem enderiats per guanyarnos-la. La vida és deixar-se la vida per un causa justa en la que creiem. Vivint ens guanyem la vida, no pas treballant.
Fins no se on Ramón, en tot cas mes enllà de la teulada.
En Ramón ens veurà de ben segur vivint en la República de Catalunya, n’estic segura.
No vaig conèixer en Ramón, però amb el teu escrit, com si hagués estat, i ho és, amic i company de sempre. La teva ràbia i sinceritat, Josep, és clar i ver, real. És així.